Passa al contingut principal

Són dies d'aquells en que

Són dies d'aquells en que no puc evitar pensar. Sentir-me trista. Recordar-te i enyorar-te. Encara no t'he plorat tot i que sento les llàgrimes caure, encara no t'he parlat, necessito trobar el moment adequat per poder-nos abraçar i per sentir-nos a prop.

És com si tot fos normal, però no ho és; és com un altre any més, però no ho és; és com si no notéssim la teva absència, per més que ens hagis faltat a tots, però no hem dit res.

No puc evitar pensar-te, sentir-me trista, en certa manera buida. Tampoc puc evitar tenir ganes d'estar amb els meus, amb els que encara hi som, i sentir-me feliç per poder compartir una estona amb tots ells.

T'estimo!

Comentaris

Jesús M. Tibau ha dit…
Sobretot hem d'aprendre a valorar i a gaudir tot allò que tenim, i que el record dels absents ens faci companyia, no tristor.
iruNa ha dit…
Com tu dius, és inevitable... aquests dies afavoreixen els records tristos d'aquells que ja no hi són i amb qui no podem compartir una taula. És normal... em sembla que m'atreviria a dir que tots ens sentim així, que tots trobem a faltar a algú important... T'entenc... per això t'envio una abraçada gegant!
Recorda, però no deixis que la nostàlgia tenyeixi de gris l'alegria d'un entrenyable somriure!!
Unknown ha dit…
Nosaltres, aquest any hem fet una cosa diferent que sabíem que li hauria agradat al meu pare. No sé, em sembla que això ha fet que no fos tan difícil (però encara queden dies durets). Tot i així, bé, ma mare ha tingut moments xungos (jo, també, algun, però no tant com ella). No sé, hi ha moments en que els records fan mals i d'altres en els que t'adones que ja no en fan. Suposo que arribarà un moment en que els segons seran majoria. Una forta abraçada!
Sergi ha dit…
Estic segur que tots els del teu voltant s'han sentit com tu. Per molt que tothom faci com si res (per dir-ho d'alguna manera), està en la ment de tots, i recordar-lo, com diuen per aquí, cada cop ha de fer menys mal i portar imatges alegres a la memòria. Ànims.
Anònim ha dit…
El sabor agridolç d'enyorar una persona estimada complica una miqueta aquestes dates...
Jo, personalment, quan som tots a taula, l'imagino amb el seu millor somriure i es queda amb mí, amb tots, una estoneta.
Molts ánims.
Nice blog design. This seems like it would be a very interesting blog to keep up with. Please come visit my site emergency
when you got time.
kitchen cabinets ha dit…
Really it is nice post and thanks for sharing it and really it is very useful. Please come visit my site kitchen design remodeling
give me any valuable feedbacks.
travel city ha dit…
Me and my friend were arguing about an issue similar to this! Now I know that I was right. lol! Thanks for the information you post. I would love some feedback on my sitepackage when you got time.
plush toys ha dit…
What a blog filled with vital and important information this is .. It must have taken a lot of hours for you to write these yourself. Hats off from me for your hard work. Please come visit my site fisher price give me any valuable feedbacks.
You owe a very nice and interesting blog. Feel free to check out my site phone when you got time.
radio stations ha dit…
Such interesting read and information, thanks for sharing this post. I will check back to read your other new posts. Please come visit my site advertising tv when you got time.
Skin Care ha dit…
That is some inspirational stuff... Never know that opinions could be this varied. Thanks for all the enthusiasm to offer such helpful information here. Please come visit my site healthy skin when you got time.
Burn Stomach Fat ha dit…
I always look forward to your new posts, I learn more compared to school. Always looking forward. Thank you. Please come visit my site cause of belly fat when you got time.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu