Passa al contingut principal

La màgia dels blocs

O la màgia de la paraula escrita.

Des de sempre m'han apassionat les divagacions sobre la comunicació. Podríem fer tants estudis sobre la comunicació a la vida real: amb la família, la vida laboral, entre els amics, els monòlegs interiors que més d'un tenim amb nosaltres mateixos, amb els fills, amb els mestres d'escola, amb els caps, amb el conductor d'autobús, amb aquella noia asseguda al metro que mirem, amb aquell bon jan a qui mai saludem, amb el flequer, amb la dependenta del supermercat, amb... La paraula dita o no dita, el que els nostres cossos i la nostra mirada diuen sense el nostre permís, el que expressem amb el silenci i tot un llarg d'etcèteres que no acabaria en un sol escrit.

Fa poc vaig llegir unes paraules que em van semblar òbvies (encara que a vegades no ho siguin tant), però que, com sempre, em varen fer reflexionar. Quan parlem amb algú, no només expressem el contingut semàntic "objectiu" dels quatre mots units en forma de frase, sinó que expressem el que sentim, és quasi inevitable. I el nostre missatge arriba a l'altra persona d'una manera que potser no havíem ni arribat a contemplar, hi ha tants factors que ens poden influenciar!

I què passa amb la paraula escrita? Amb aquella que no va acompanyada de tons de veu, de melodies capricioes, de gestos traidors, de mirades que ens delaten... Què passa amb aquell missatge de mòbil aparentment inofensiu? Què passa amb aquella carta que ha estat llegida capgirant la intenció inicial de la mà que la creava?

I per què parlo de la màgia dels blocs?

Fa temps vaig escriure un petit relat "Carrer dels oblidats, número 1", i els comentaris que algunes persones em van fer (escrits o no) eren com un petit regal que em mostraven les diferents lectures de les meves pròpies paraules. Els sentiments que havia despertat, les interpretacions donades, les mirades i les ombres projectades. I el meu primer pensament va ser: "però el que jo volia dir era que..." i tot seguit vaig callar. Perquè no volia que la màgia de la mirada d'altres desaparegués, ni es trenqués per les primeres intencions. En aquestes situacions, és tant bonic veure com les teves pròpies paraules han pres vida i ja no et pertanyen, s'han independitzat de la teva pròpia mà...

I ara fa pocs dies, vaig trobar una cita en un llibre que em va entusiasmar. Eren ben bé poques paraules, vuit mots carregats d'un sentit que m'omplia i em feia saber que em trobava en moments similars i que el canvi en la meva pròpia vida s'estava duent a terme... potser jo mateixa ja estava preparada. I em varen meravellar les diferents lectures donades, els diferents significats trobats. El simbolisme que hi havia trobat era lleugerament diferent al que s'havia interpretat, jo em veia reflexada en el moment del canvi... En el moment en què l'alumne ja està preparat, ja ha après aquelles lliçons que tenia pendents, i en aquest precís moment, neix el mestre dins seu, canvia i alguna cosa meravellosa succeeix. Però certament, també és veritat, fins que no estem preparats per aprendre, no trobem el nostre mestre...

Novament aquesta màgia de la paraula escrita, dels blocs. Novament la màgia de compartir estones amb rostres desconeguts. Rostres que des de la llunyania estant et fan pensar, reflexionar i fan que em meravelli i que la realitat es converteixi en móns on cada passa és un dolç misteri per desvetllar o per deixar entre les ombres.

Comentaris

Anònim ha dit…
Arribar i trobar-te un comentari que et faci somriure és tot un regal, els blocs tenen màgia, qui ens ho havia de dir oi? Que duri la màgia a la teva vida, als teus escrits i com no als blocs!!!
Ferdinand ha dit…
Si els dards travessen el cos, les paraules poden travessar l’ànima.
"L'illa el dia abans", Umberto Eco: Un escriptor i gran semiòleg italià i qui te unes grans teories sobre la comunicació.
Mikel ha dit…
i lo be que ens ho passem , aixo dels blogs no te preu!! ;-)
rosa ha dit…
jo com en Mikel, ens ho passem d'allò més bé i a poc a poc ens anem coneixen una miqueta més cada dia en cada bloc.
un petó bonica.
molt ben escrit.
-- ha dit…
muy bueno, yo últimamente uso el blog para expresar ideas que únicamente se yo, pero es curioso la reacción de blogueros ante la expresión de un sentimiento que sólo conoces tú expresado metafóricamente, salen a relucir las ideas de cada uno en el reflejo de la tuya que nadie conoce...

increible
Abi ha dit…
Què d'acord que estic amb tot això que acabes d'escriure,... m'encanta com escrius i la veritat és que la reflexió que fas és totalment encertada,... m'ha anat molt bé llegir això, tinc un dia espesset de veritat!!!
Carme Rosanas ha dit…
Molt bé, màgia absoluta, descobriments que no esperava, somriures...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu