Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2008

Rostres d'infància

I de sobte em trobava davant d'un rostre conegut, rostres d'infància que restaven perduts en els records de la nena que un dia vaig ser. Un cafè, un somriure, un no has canviat gens, i un munt de moments que apareixien a la meva memòria, com flaixos que m'enlluernen. Tants anys han passat des del dia en què em vaig disfressar d'home, quan celebràvem el carneval a Sant Pau, un vespre que vaig arribar tard a casa i que la meva mare m'esperava amb una mirada entre espantada i enfadada. Tants matins de jocs, tantes tardes que trobàvem un llenguatge per parlar-nos de balcó a balcó, amb aquella carretera Barcelona transitada. I de sobte, m'arriba encara aquella cançò recuperada d'algun disc dels teus pares, que escoltàvem al menjador de casa teva i cantàvem... Records d'infància que esdevenen de nou rostres reals i palpables, retrobats en una cafeteria del barri, entre somriures, novetats de parelles, nens i carreres. Si sembla que fos ahir quan

Culpabilitat

Aquella mateixa tarda li va dir el que pensava... D'una confidència a una indiscreció no hi ha més distància que la que va de l'orella a la boca* . Veié com la culpabilitat vessava de les seves pupil·les. Pàl·lid, se la mirava. El silenci omplia la cambra i només la seva respiració pesada el trencava. - Pensava que podia confiar amb tu. Que la nostra relació fora de la feina era de tu a tu, d'igual a igual. Però veig que no. M'has decepcionat i molt. No has sabut distingir la línia que marca el límit; i les indiscrecions poden ferir i fer mal, molt de mal. Ja ho veus. Assumeix les conseqüències. Assumeix la teva responsabilitat en el que ha succeït, i no t'amaguis sota l'ala de ningú. Tu no has pres decisions, cert. Però has participat en l'evolució d'aquest fet. I no em diguis que calli, ja no he de callar, ja m'és ben igual. Ara ja tindrem sempre més una relació entre iguals, a tot arreu, si és que encara pot existir algun lloc on aquesta amistat v

La guineu

Velles imatges que vaguen espantades pels records. Pols que rovella paraules del passat. Una veu que fa néixer paraules i obre una petita escletxa en aquell bagul que fa tant de temps que restava tancat amb pany i clau, protegit de les intempèries del temps. La guineu. Qui podria oblidar la guineu. Arribava de nit, o al matí, o en qualsevol altre moment en que la cambra quedés tranquil·la i silenciosa. Deixava el seu rastre, com una petjada, com una senyal enfosquida de la seva presència que recriminava a un de nosaltres. Una mà negra. La mà negra que ens delatava com a malfactors davant la llei establerta. I alguna cosa ens havia desaparegut. Fruit del nostre descuit, de la nostra deixadesa, dels nostres oblits i pecats contra les normes comunitàries... La guineu s'enduia quelcom amb un significat especial i ens ho deixava ben clar. Sempre hi havia qui corria a amagar aquella mà negra, avergonyit, i qui mirava entre totes les seves pertenences, buscant quina era la joia que li hav

Qüestió de fe...

No ho he pogut evitar... No sé qui ha tingut la meravellosa idea, però realment és l'únic que més s'hi escau. Ho sento Rafael , te l'he hagut de manllevar, és absolutament genial i, realment, agafar el tren cada matí és un acte de fe. I més encara en dies com avui, en que agafes el tren a les 06:27h del matí, per arribar a Barcelona a les 07:05h, pensant en tot el temps que tindràs per arribar a la feina, preparar-ho tot, fer el cafè, començar amb bon peu el dia, llegint tranquil·lament els correus del dia anterior, tot sota una tranquil·litat d'una oficina que encara no ha acabat de despertar (només quatre o cinc matinadors...). Però és clar, no comptava jo que una simple averia d'un tren prop de Sant Andreu provoqués 45 minuts de retard, sí sí, 45!!! (més del que dura el trajecte). Si és que realment, és un acte de fe.

Comiat agredolç

Mai oblidarà l'olor a pluja que desprenien els carrers de Barcelona aquella tarda d'abril. Feia mesos que s'havia traslladat a la ciutat comtal, que havia iniciat la seva pròpia aventura: perduda entre els fums d'una gran ciutat, començava projectes universitaris i feia realitat els somnis de grans amors. Grans amors que semblaven desaparèixer entre les ombres dels rascacels, que s'alçaven estrepitants, fent-la sentir insignificant. Aquella nit d'abril van sortir a sopar a fora. Al xino de la Gran Via. Passejaven sota la pluja que anunciava mals pressagis, omplien els silencis amb anècdotes del dia a dia, la tempesta s'acostava, el fred traspassava el seu vestit primaveral, el seu cor s'encongia. Parets roses, fideus tres delícies, vi per fer oblidar. Les paraules no volien ser dites, volien ser foragitades, volien evitar que un conte de fades es trenqués per sempre més. El rellotge marcava els segons que queien com fulles arrossegades pel vent, sense a

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Classe de matemàtiques

Eren al pati de l'escola. Necessitava parlar amb l'Àngela i explicar-li tot el que li havia succeït el cap de setmana. La cançò que aquella setmana marcava l'inici de les classes estava sonant i encara no havia arribat. Feia fila i mirava a la porta, potser la veia arribar esperitada, amb la bossa mig tancada i la jaqueta a la mà, com quan li faltava temps per aixecar-se del llit. Començaren a entrar i l'Àngela se situà com un remolí rere seu, intentant dissimular el seu petit retard i sense poder evitar començar a fer-li la guitza a la seva amiga. Tot el viscut aquell cap de setmana la perseguia i feia que somiés desperta. Els números de les equacions ballaven al so de la música d'aquell bar on havia conegut en Xavi, i no era capaç de centrar-se en operacions i la veu ronca d'un professor carcamal. Somreia. Somreia recordant aquell niu de formigues que havia envaït el seu estòmac, somreia recordant quan els dos havien sortit del bar i havien passejat tot el cap

L'últim revolt

La saviesa la podem aprendre d'altri, la prudència hem de cercar-la en nosaltres mateixos. (Axel Muntne) Res no en sabia d'aquells consells que la falta d'un pare féu que mai estoltés. Res en sabia d'aquells deliris de grandesa que corrien per la seva sang. Només volia trionfar, costés el que costés, i si això volia dir jugar-se la vida fent qualsevol vajanada de noi adolescent malcriat, ho faria. La noia se'l mirava i amb els ulls entristits li deia sigues prudent, vigila, no ho facis, no corris, no te la juguis . Però ell no coneixia aquella paraula, i la vida ja l'havia fet prou desgraciat. Va córrer i va guanyar aquella estúpida cursa, però no va poder assaborir la victòria, el següent revolt abans del punt de trobada on tots l'esperàvem, aclamant-lo, se li va endur la vida.

Xerraire

Parlava i parlava. De la seva veu en sortien noms, verbs, articles, adverbis, partícules indesitjades i paraules que podien semblar tenir un sentit rebel·lador. Tenir-lo a prop era com sentir el corrent d'un riu baixar carregat de mosques que t'empipen i que no saps com espantar. Parlava i parlava, amb un to greu, omplint d'una importància fictícia unes lletres sense vocals. Consells sense ser buscats, dites innecessàries que omplien espais de temps buits i indeterminats. Pensava que la barba blanca, les ulleres i el posat intel·lectual el farien semblar allò que no era. Però la tinta invisible que impregnava la seva veu ho deia tot: ...moltes paraules no indiquen saviesa(Tales de Milet)... tothom el coneixia com el xerraire de la fira. Ell vivia en la ignorància de qui no hi vol veure.

De premis i de blocs

De sobte sona el timbre de l'escala i quan obres la porta et trobes un petit premi amb el que algú molt especial t'ha obsequiat. Llegeixes la nota de la Iruna, de Batecs del Temps , i obres la caixeta que t'ha deixat: Desconeixes quin és aquest premi i què és el que significa, realment poc importa el nom o l'origen o tot el que pot dur rere seu. Només somrius, pensant en que una bona noia ha pensat en tu i et considera mereixedora d'aquesta confiança. Te n'adones que les teves paraules són llegides i no pots evitar tornar a somriure. Rere la teva ombra algú sembla que diu : - I què volies si no, quan vas crear aquest món de somnis i realitats? - Doncs no ho sé, o si. - Sí que ho saps. - Crec que necessitava un espai on trobar-me, on recuperar aquella llibreta que va desaparèixer fa tant de temps, on sentir que les meves paraules podien tenir un sentit per algú, podien ser especials i brillar. - I no creies que ja brillaven? - Quan es creaven morien sota una cap

Els secrets del bosc

" Els secrets del bosc " forma part de Personatges itinerants . Us animo a conèixer la història sencera (qui no ho hagi fet ja, clar!). Era una nit de tardor, la lluna marcava el camí que duia al bosc, i na Beatriu caminava intentant silenciar les seves petjades que feien crepitar les fulles que començaven a caure. Havia de trobar-se amb el seu poeta, amb l’amant secret que cada nit l’esperava sota el seu roure, que ensenyava els nins de l’escola els valors dels que els havien privat a tots, que vivia amb la llibertat de qui sap que no fa res mal fet, de qui intenta arrancar un somriure d'un futur incert. *** Havia arribat a Porreres feia dos anys, com a serventa d’una família benestant del poble. Òrfena, sense diners ni herències, sense ningú a qui recórrer, des de la capital li havien cercat aquella feina. La seva mirada baixa, el seu cos jovenet i la bellesa i puresa que els seus gestos desprenien, havien convençut l’amo de Can Ratera de contractar-la com a serventa, i

Diumenge

Havia planejat aquell dia setmanes enerere. Havia somiat amb la calma matunina del saber-se sense cap mena de compromís, lliure de societats exigents o d'amistats que demanen el caliu d'una mirada, lliure d'amors amb qui compartir un bon dia, lliure de sorolls de ciutats plenes de trànsit i de fums... Havia somiat amb el silenci dels batecs del seu cor, s'havia vist a ell mateix assegut, gaudint de la remor del sol que l'embolcallava, mirant el cel i sentint-se lliure, somiant en temps passats i temps futurs. I aquell diumenge havia arribat, amb el silenci, la calma, la soledat desitjada. I va baixar al poble, va comprar el diari i va esmorzar sentint les dones parlar sobre veïns i veïnes, sobre aquella que venia sostenidors i aquell que era un malànimes; va comprar el pa i uns postres que li recordessins les mancances de la seva infància. Va tornar a casa i es va asseure a fora, deixant-se acaronar per les mans suaus d'un sol que li recordava unes nits d'es

Miratges innocents d'una infància

Va de música! (Un mem de l'Albert)

Un mem de música i estats d’ànim, directa de l'Albert, d' Un Cel Vermell . Una cançó que em posa romàntica: BSO Bar Coyote No ho puc evitar. Cançons d'aquelles que marquen un moment, que et transporten sempre més a sentiments d'aquells que revius amb aquella lleugera revolta dels nervis a l'estòmac. Moments en que tot pot sortir bé, en què el veus arribar, com el príncep blau que es desfà dels seus contes de fades i esdevé una dolça realitat. "Si vens" de Ja t'ho diré. Però sóc incapaç de quedar-me'n amb una de sola, així que aquí us deixo amb una de les cançons que va marcar la meva adolescència. D'aquelles d'amors i desamors, dels amors impossibles que només s'asseboregen durant una nit d'estiu... I loca me vaig tornar en un concert d'ells (tanco els ulls i encara puc reviure aquelles nits d'estiu, buff!). Una cançó que em posa “catxonda”: "El tango de Roxane", BSO Moulin Rouge Aquesta em costa i molt! (no seria

Col·laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda

A petició del blog " Tens un racó dalt del món ", és un plaer col·laborar en el 42è joc literari que organitza, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora. Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a La plaça del diamant. Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments. Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència al 42è joc literari.Aninmeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.Aquest és el fragment que em correspon: 26. Cada dia estava més cansada. Els nens, quan entrava al pis, els trobava moltes vegades adormits.

Miratges d'una vida

Imatges on sentir-se perduda, plena, sola, capaç... A vegades, és en els llocs més inesperats, quan més sols ens creiem, on podem arribar a trobar aquell camí que ens condueix a la més íntima veritat sobre nosaltres mateixos. Aquell matí va vagar hores i hores per camins terrosos, buscant la seva pròpia ombra, atent a qualsevol senyal d'aigua que veiés. Els seus peus s'ompliren de llagues, la seva cara de la pols del desert, la seva boca es ressecà, les cames es debilitaren, la mirada es perdia a la llunyania intentant trobar el que de sobte veié en sí mateix: una vida i un somriure.

Rodamón

Comença un nou dia. Es desperta amb els sons de la pluja que feia temps que no es deixava sentir. Un lleuger tremolor li recoda que avui tornarà a passar fred. Els crits de la gata li demanen menjar i aigua i les moxaines que la nit passada no li pogué donar. Comença un nou dia d'una setmana en què haurà de tornar a lluitar contra titans per sobreviure als entrebancs que el temps i una societat que no mira enrere va deixant al seu camí. Obre els ulls i es torna a tapar amb la manta, desitjant que l'aigua no es filtri i humitegi la seva ànima. Falta poc per començar a sentir la remor de passes de totes aquelles persones que tenen una vida feliç, la valorin o no, que el miraran amb menyspreu o amb una gota de tristesa o potser l'ignoraran, com qui ignora els problemes que no funcionen i que fan d'aquest món una hipocresia firal.