10 de febrer 2008

Diumenge

Havia planejat aquell dia setmanes enerere. Havia somiat amb la calma matunina del saber-se sense cap mena de compromís, lliure de societats exigents o d'amistats que demanen el caliu d'una mirada, lliure d'amors amb qui compartir un bon dia, lliure de sorolls de ciutats plenes de trànsit i de fums...

Havia somiat amb el silenci dels batecs del seu cor, s'havia vist a ell mateix assegut, gaudint de la remor del sol que l'embolcallava, mirant el cel i sentint-se lliure, somiant en temps passats i temps futurs.

I aquell diumenge havia arribat, amb el silenci, la calma, la soledat desitjada. I va baixar al poble, va comprar el diari i va esmorzar sentint les dones parlar sobre veïns i veïnes, sobre aquella que venia sostenidors i aquell que era un malànimes; va comprar el pa i uns postres que li recordessins les mancances de la seva infància. Va tornar a casa i es va asseure a fora, deixant-se acaronar per les mans suaus d'un sol que li recordava unes nits d'estiu somiades, sentint els lladrucs dels gossos del veïnat, amb la petita ombra negra que jugava entre les seves cames perseguint-se la cua. Va encendre l'ordinador i es va retrobar amb velles amigues, paraules que es fonien entre el lleuger tecleig dels seus dits.

2 comentaris:

Carme R ha dit...

Quina enveja que fan, a vegades unes hores de solitud i de tranquil·litat. Són tan escasses!

SHADOW ha dit...

Un text que em transmet pau i tranquil·litat i en aquests dies, la necessito! Moltes gràcies, Carme! Una abraçada

comparteix amb...