Salta al contingut principal

Diumenge

Havia planejat aquell dia setmanes enerere. Havia somiat amb la calma matunina del saber-se sense cap mena de compromís, lliure de societats exigents o d'amistats que demanen el caliu d'una mirada, lliure d'amors amb qui compartir un bon dia, lliure de sorolls de ciutats plenes de trànsit i de fums...

Havia somiat amb el silenci dels batecs del seu cor, s'havia vist a ell mateix assegut, gaudint de la remor del sol que l'embolcallava, mirant el cel i sentint-se lliure, somiant en temps passats i temps futurs.

I aquell diumenge havia arribat, amb el silenci, la calma, la soledat desitjada. I va baixar al poble, va comprar el diari i va esmorzar sentint les dones parlar sobre veïns i veïnes, sobre aquella que venia sostenidors i aquell que era un malànimes; va comprar el pa i uns postres que li recordessins les mancances de la seva infància. Va tornar a casa i es va asseure a fora, deixant-se acaronar per les mans suaus d'un sol que li recordava unes nits d'estiu somiades, sentint els lladrucs dels gossos del veïnat, amb la petita ombra negra que jugava entre les seves cames perseguint-se la cua. Va encendre l'ordinador i es va retrobar amb velles amigues, paraules que es fonien entre el lleuger tecleig dels seus dits.

Comentaris

Anònim ha dit…
Quina enveja que fan, a vegades unes hores de solitud i de tranquil·litat. Són tan escasses!
SHADOW ha dit…
Un text que em transmet pau i tranquil·litat i en aquests dies, la necessito! Moltes gràcies, Carme! Una abraçada

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Colors

Retorns

No ho he pogut evitar. Com una cadena de pensaments que comença a fluir al fer caure la primera peça del dominó. Nens que recollien unes espases imaginàries en castells inventats, aire entre les mans i bancs d'una ciutat en la realitat d'un adult, i la nena que viu en mi buscant aquell tiraxines amb el que podria enfrontar-se als dracs de la seva pròpia vida. I de sobte aquelles dues paraules: dracs, enfrontar-se. I em sembla tornar a sentir la teva veu en aquell cassett vell que em vares fer després del viatge a Granada... I et torno a sentir, parlant-me. Paraules que potser ara tenen més significat que abans, que potser demà entendré millor: "Una vez que se han enfrentado los dragones, cruzado los desiertos y se ha despejado el sendero del bosque, es la hora de volver. Elige sabiamente. Reúne tus regalos y recuerda tus lecciones. Ahora eres frágil, sé delicada contigo. Desde el exterior: entra. Desde el interior: sal. Las fronteras son permeables pero peligrosas...