14 de febrer 2008

Xerraire

Parlava i parlava. De la seva veu en sortien noms, verbs, articles, adverbis, partícules indesitjades i paraules que podien semblar tenir un sentit rebel·lador. Tenir-lo a prop era com sentir el corrent d'un riu baixar carregat de mosques que t'empipen i que no saps com espantar.

Parlava i parlava, amb un to greu, omplint d'una importància fictícia unes lletres sense vocals. Consells sense ser buscats, dites innecessàries que omplien espais de temps buits i indeterminats. Pensava que la barba blanca, les ulleres i el posat intel·lectual el farien semblar allò que no era.

Però la tinta invisible que impregnava la seva veu ho deia tot:

...moltes paraules no indiquen saviesa(Tales de Milet)...

tothom el coneixia com el xerraire de la fira. Ell vivia en la ignorància de qui no hi vol veure.

2 comentaris:

Alex ha dit...

Boníssim!
En conec, jo un parell d'aquests. Els descrius a la perfecció. I és que perduts en la seva auto-suficiència són incapaços de escoltar rés més que a ells...

Carme ha dit...

Sí, ja tens raó, crec que tots en coneixem d'aquests. Molt ben explicat.

comparteix amb...