Passa al contingut principal

Rodamón

Comença un nou dia. Es desperta amb els sons de la pluja que feia temps que no es deixava sentir. Un lleuger tremolor li recoda que avui tornarà a passar fred. Els crits de la gata li demanen menjar i aigua i les moxaines que la nit passada no li pogué donar.

Comença un nou dia d'una setmana en què haurà de tornar a lluitar contra titans per sobreviure als entrebancs que el temps i una societat que no mira enrere va deixant al seu camí.

Obre els ulls i es torna a tapar amb la manta, desitjant que l'aigua no es filtri i humitegi la seva ànima. Falta poc per començar a sentir la remor de passes de totes aquelles persones que tenen una vida feliç, la valorin o no, que el miraran amb menyspreu o amb una gota de tristesa o potser l'ignoraran, com qui ignora els problemes que no funcionen i que fan d'aquest món una hipocresia firal.

Comentaris

rosa ha dit…
quines lletres més boniques...tenen el sentiment a flor de pell, fins hi tot jo sento la remor de l'aigua lliscant pels meus vidres i puc fins hi tot escoltar la tristor de l'aire...
robelfu ha dit…
En totes les ciutats de mida mitjana sempre hi ha un o dos vagabunds que, per rondar durant anys pels carrers més cèntriques de la ciutat, són coneguts, almenys de vista, per tot el món. Aquests habitants tan peculiars de les urbs, habitualment són d'avançada edat però sense arribar a ser vells, vesteixen robes molt gastades, però amb aspecte d'haver estat de bona qualitat en el passat i solen amagar les seves cares després de poblades i descuidades barbes, que els donen un aspecte encara més trist i melancòlic.
Segur que darrere d'aquestes cares hi ha tota una historia.
Una abrsçada
Unknown ha dit…
És bonic sentir la pluja quan fa tant de temps que no plou i amb la falta que fa.
iruNa ha dit…
M'has fet veure els indigents de forma diferent!! és molt bonic aquest escrit... ple de sentiment i poesia. Realment saps transmetre tant a través de les paraules.. que sempre em deixes en blanc!
Per aquest motiu quan puguis passa't per casa meva que hi ha una coseta per tu!
una abraçada!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu