19 de febrer 2008

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada.

Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se.

Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard.

I les seves paraules ressonen dins meu:

"Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca)

I no sé si avui, fill meu, et serviran d'alguna cosa. Segurament necessitis caure i aixecar-te igual que vaig fer jo en el seu dia, però vigila que la caiguda no sigui massa forta, mira als ulls a qui parlis i entén que no tothom és digne de la teva confiança. Les persones en sabem molt de fer mal, segueixo creient que no som llops, però en alguns casos ho he arribat a dubtar.

3 comentaris:

XeXu ha dit...

La idea de que a hòsties s'aprèn, s'ha d'agafar amb pinces. De vegades creiem que la gent ha de caure per tornar-se a aixecar, i que si no és així, no ho acabaran d'aprendre. Però per què no intentar evitar aquest patiment. Donar consells per l'experiència pròpia és de gran ajuda. Potser no fa el mateix efecte, però com a mínim, es pot aconseguir que aquesta persona estigui més a l'aguait, i que no caigui tan avall. I no és bo això?

Alex ha dit...

Quan ets jove sempre penses que saps més. Els consells que et puguin donar normalment no són escoltats.
Encara que queden a dins. I de cop, en el moment més inesperat, aquell consell torna i es mostra com un amic que t'ajuda a tornar-te a aixecar de la caiguda.

robelfu ha dit...

hola jo tinc en aquests moments una filla adolescent i crec que realment és un repte al qual hem d'enfrontar-nos tots els pares.
Sobretot en aquest món que sembla estar al reves:a lo dolent se li diu bo i al bo dolent.
Jo no em canso de parlar amb ella, d'explicar-li, d'aconsellar-li però com tu bé dius segur que ensopegara i caura un milió de vegades com vaig fer jo , però ahi estare jo sempre per aixecar-la tantes vegades com pugui.
Jo crec que sense deixar de ser pares es pot ser el millor amic del teu fill i que és una oportunitat única i preciosa que ens dóna la vida.
Les mare i els seus consells lo millor del mon.
un peto.

comparteix amb...