Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2011

Veus desordenades (ii)

Busco... busco... Busco on focalitzar les meves energies. Però no trobo. A la feina em sento les ales tallades. I jo necessito volar. Volar o escalar cims més alts, tenir reptes, superar-me a mi mateixa, aprendre, fer coses noves i no permetre que la monotonia escampi la seva grisor en els meus dies.

Veus desordenades (iv)

I busques, i busques, i segueixes buscant. Aquest co mires enfora i realitzes també un treball d'introspecció. Et vols preocupar pels de casa, pels que viuen al teu poble, però no saps què fer. Què vull ser de gran?  La gran pregunta sense resposta. No ho sé, encara no ho sé.

Veus desordenades (v)

Necessites un projecte que et doni vida. Que et faci vibrar, ho sé i ho saps. Creativitat, il·lusió, esperança, emocions. Un dia vas tenir una idea, una idea que creies bona però senties que t'anava massa gran. I avui llegeixes un article a la xarxa i veus la teva idea feta realitat, potser amb un altre disseny, estampat o colors, però en el fons, el mateix. I què sents? Tristesa de poeta, tristesa per no formar part d'un projecte com aquest, alegria per saber que la necessitat existia i existeix, que no anaves arrada, i tristesa de nou per pensar que potser et vas acovardir. I ara com et sents? Com un peix que no sap quin és el seu món...

Veus desordenades (i)

Aquests dies es mouen sensacions. Les emocions desperten dins meu, fent-me sentir i qüestionant-me el meu propi model de vida, les actituds que prenc. Faig bé quan no dic res? Ni que sigui per cobardia? Tinc dret a alçar la veu? A reivindicar? Un munt de preguntes es desperten en el meu interior... potser és que estic sent massa crítica amb mi mateixa? O és que realment em comporto com una criatura que intenta captar l'atenció dels grans? Ahir vaig llegir una frase sentencial que em va fer pensar... "Si hi ha alguna cosa que no t'agrada, canvia-la. Si no pots, canvia la teva actitud. No et queixis."

S'aixeca el teló

El menys comú dels sentits, diuen... Per un moment els papers s'intercanvien. S'aixeca el teló: Estació de ferrocarrils de Provença. Un quart de sis de la tarda. Pels passadissos encara corre la mainada uniformada, fills de pares pudents, de les bones cases de tota la vida o dels anomenats nous rics. El focus de l'escena es concentra en una mare amb tres fills: una adolescent d'uns 13 anys, un nen d'uns 7 anys i la petita d'uns 5, pose-m'hi. Tots tres uniformats i ella amb vestits de l'última moda recollint-los un cop el tren escolar els ha deixat a l'estació. El focus de l'escena es concentra en aquesta mare i les seves dues filles. Mama, mama, jo vull... va... mama... Crida la petita amb veu suplicant. Mama, no! És un caprici, no li compris. Respon la gran. Va, mama! Repeteix la petita amb veu més estrident. L'escena és digna de veure. La petita somica amb to exigent que vol uns dolços. La gran posa seny. I la mare, que hauria de repr