Passa al contingut principal

S'aixeca el teló

El menys comú dels sentits, diuen...
Per un moment els papers s'intercanvien.

S'aixeca el teló:
Estació de ferrocarrils de Provença. Un quart de sis de la tarda. Pels passadissos encara corre la mainada uniformada, fills de pares pudents, de les bones cases de tota la vida o dels anomenats nous rics.
El focus de l'escena es concentra en una mare amb tres fills: una adolescent d'uns 13 anys, un nen d'uns 7 anys i la petita d'uns 5, pose-m'hi. Tots tres uniformats i ella amb vestits de l'última moda recollint-los un cop el tren escolar els ha deixat a l'estació.
El focus de l'escena es concentra en aquesta mare i les seves dues filles.
Mama, mama, jo vull... va... mama... Crida la petita amb veu suplicant.
Mama, no! És un caprici, no li compris. Respon la gran.
Va, mama! Repeteix la petita amb veu més estrident.
L'escena és digna de veure. La petita somica amb to exigent que vol uns dolços. La gran posa seny. I la mare, que hauria de representar el paper d'adulta, està entre el seny i la rauxa, o entre el seny i el caprici d'una nena de cinc anys. Mira a un costat i a un altre, sense decidir-se. 
Mama, que no ho necessita. Si l'hi compres l'estàs consentint. 
La incredulitat dels espectadors augmenta. La mare mira ara la petita, la petita se la mira, amb ulls brillants i dolços, ulls que saben com aconseguir el que volen...
Vaaaa mami, sispli... 
I la indignació de la gran creix. No s'ho pot creure.
Mama! Crida ara al veure com el dubte es decanta cap a la petita manipuladora. Un cop fort de veu, electritzant, potent. Mama! No l'hi compris. Que no ho entens que estem en crisis? Que és un caprici i estàs llençant els diners?  
Cop de consciència que corre entre tots els espectadors. Un d'ells vol apropar-s'hi i donar-li la mà. Felicitar-la. 
Però el menys comú dels sentits, tant present en la filla gran, no guanya la batalla dialèctica camuflada. I finalment la mare es dirigeix cap a la botiga de dolços de l'estació.
Els espectadors, bocabadats, segueixen el seu camí. Pugen les escales que els porten de nou a la ciutat de dia, sense saber del cert si el que han presenciat era un somni o una realitat.
Fi de la funció...
Trista realitat.

Comentaris

Joana ha dit…
Massa obres de teatre amb aquest final. Trist però real

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra...

La sirena i el trapezista

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis. Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista ...