24 de desembre 2008

En un centre comercial, miratges de nit

Avui he tornat a somiar, però no era un somni dolent, ni hi havia baralles, ni hi havia nens que morien o que algú volia matar. Ahir no ho recordo. Una nit tranquil·la, suposo.

Aquests dies somio molt, massa si es pot dir. Llevar-se alguns matins tenint la sensació de no haver descansat prou, pel ritme accelerat de les imatges que se succeïen per la nit que em cobria les espatlles.

Però avui ha estat una nit si més no tranquil·la. Encara que també hi havien morts: l'ombra de la meva àvia, a qui havíem d'acomiadar, es barrejava en un escenari d'un centre comercial, amb els meus germans i els petits. Miràvem els aparadors i alguns penjolls que brillaven, arracades i demés. Després arribava la mare amb el pare, que no es podia cansar gaire, crec que ja estava un xic delicat.
Però abans en el mateix centre, m'havia posat uns guans de boxa i amb una colla d'amics, érem quatre, intentàvem aprendre a utilitzar-los.

Somnis curiosos i estranys.

22 de desembre 2008

Comiats



Fa anys et vaig escriure unes paraules. Era l'avi que t'animava a somriure i et deia que seguissis endavant, gaudint de la vida al costat de la família. Recordo la teva mirada, blava, serena, tranquil·la...

Ara, amb els ulls clucs, tindràs la mateixa mirada i veuràs el que sempre havies cregut i desitjat. Ja el veus iaia? Ja li has donat la mà de nou?

Et miro, i torno a senitr la calidesa del teu somriure, dient-nos, feliç, fins la propera.

17 de desembre 2008

...sobren les paraules...



When a man tells you he got rich through hard work, ask him 'Whose?'


Don Marquis, US writer



Si és que, a vegades, aprenent anglès, trobes petites frases que ara entens, i no pots evitar somriure, somriure i reflexionar en les grans veritats que es troben rere certes paraules.

"Quan un home t'expliqui que s'ha fet ric a través d'un dur treball, pregunta-li de qui?"

15 de desembre 2008

Colònies

Ja està a sisè. Aquest any deixa l'escola primària, tanca una etapa d'inocència per entrar a un institut on milers de sensacions, de sentiments desconeguts que ara ja treuen el cap a cançons, youtubes, metroflogs, agendes escolars i un llar etcètara, l'inundaran.

Però encara està a sisè i encara conserva la mirada inocent. L'altre dia parlàvem de les joguines que molts nens no tenen, de la feina que molts pares perden, de la sort que tenim tots nosaltres.

Sense saber com, vam acabar parlant de les colònies de l'escola, dels nens que hi anirien.
Vaig recordar quan feia sisè, aquell any es feia la Setmana Blanca, era la sortida que iniciava aquella segona etapa a l'escola, a l'EGB, i molts anaven esquiar. Però no eren tots, ni de bon tros, érem forces els nens i nenes que ens quedàvem a l'escola, perquè els nostres pares no es podien permetre tantes sortides, tantes colònies, en prou feines arribaven a final de mes. I ens quedàvem a les aules, i fèiem l'amic invisible, i en comptes de marxar sis dies, marxàvem un dia a la neu, a tirar-nos en trineu i a passar por quan ens van posar per primer cop uns esquís sota els peus.

Li vaig explicar que jo no havia pogut anar a totes les colònies, i que segurament, ara també hi ha nens i nenes que no hi poden anar... La seva resposta em deixà esglaiada:

- Si, és veritat, hi ha nens de la classe que ja diuen que no vindran. Però no hi van per què no els agrada el menjar que donen a les colònies.

Aquesta és l'educació que donem avui en dia? Quina por!

14 de desembre 2008

Somnis entre somnis

Aquella nit havia somiat que tenia una criatura a les mans. Era una nena, petita i menuda, dins d'una càpsula ovalada, plena d'un líquid viscòs de color blau. Era preciosa, se la veia serena i tranquil·la, dormia en somnis eterns. Aquella pau que desprenia era completament proporcional a la tristor que sentia al veure-la. Les llàgrimes li esborraven les il·lusions del seu naixement, sentia com les cames li feien figa, mentres la petita seguia somrient des del seu son etern. S'endinsava en un mar de plors del que no aconseguia veure'n la fi, sentia com s'ofegava entre els sanglots de tristesa...

Es despertà, mirà al seu voltant i s'adonà que tot era un somni. Que no existia cap càpsula ovalada provinent d'eres del futur, i que la quitxalla encara havia d'esperar a temps millors. S'aixecà i veié el seu pare a la cuina. L'abraçà, adonant-se del simbolisme del somni.

"Papa, - li va dir- avui he somiat que moria una nena que acabava de néixer - les paraules començaren a sortir entre les llàgrimes que de nou neixien als seus ulls - la tristesa que sentia era tan real... Però aquella petitona, embolcallada per aigües blaves, és com si fossis tu, com si haguessis de marxar. T'estimo, papa, t'estimo molt, no vull que te'n vagis mai."

S'abraçava tant fort a ell, i tornava a nedar en un mar de llàgrimes. Sentint-se inundada d'una tristor infinitava, però tranquil·la, en pau, com el somriure de la petitona dins la càpsula.

El matí següent caminava pels carrers de Granollers. Una dona se li atansà, preguntant-li si volia col·laborar en les investigacions contra el càncer. Les imatges del seu somni se li aparegueren de nou davant seu, somnis entre somnis. Es veié abraçada al seu pare, encara notava la calidesa que li desprenia.

09 de desembre 2008

Una bufanda

M'aixeco al matí envoltada pel fred del gebre. Entrem al cotxe, deixo tristament l'abric al seient de darrere, encenc la calefacció que arrancarà tot just a l'arribar a la carretera. Resisteixo la lluita interior contra el fred, tot parlant a la persona que s'asseu amb l'abric posat al meu costat.

Arribo a casa, un altre dia més la calefacció ha saltat i la casa ens espera amb les parets fredes i l'alè gelat. Els radiadors comencen a escalfar-se i poc a poc arribem a sentir el caliu de la llar.

Després de sopar, asseguda al sofà ben tapada amb la manta només per la sensació d'abric, llar i tranquil·litat que em dóna. M'abraço a la persona que tinc al costat, acosto la meva cara a la seva, busco els seus llavis, i rere el somriure còmplice, surt una rialla que em contagia quan em diu que em regalarà una bufanda pel nas!

Algú sap on la puc comprar?

07 de desembre 2008

Ka-ching... Entre les bosses i la crisis

En plena època de consumisme nadalenc... Ka-ching



We live in a greedy little world--
That teaches every little boy and girl
To earn as much as they can possibly--
Then turn around and
Spend it foolishly
Weve created us a credit card mess
We spend the money we dont possess
Our religion is to go and blow it all
So its shoppin every sunday at the mall

All we ever want is more
A lot more than we had before
So take me to the nearest store

[chorus:]
Can you hear it ring
It makes you wanna sing
Its such a beautiful thing--ka-ching!
Lots of diamond rings
The happiness it brings
Youll live like a king
With lots of money and things

When youre broke go and get a loan
Take out another mortgage on your home
Consolidate so you can afford
To go and spend some more when
You get bored

All we ever want is more
A lot more than we had before
So take me to the nearest store

[repeat chorus]

Lets swing
Dig deeper in your pocket
Oh, yeah, ha
Come on I know youve got it
Dig deeper in your wallet
Oh

02 de desembre 2008

Amagatalls

Feia dies que s'amagava rere les paraules. Mirades tímides que buscaven amagatalls on fugir, com si el refugi del no dit i del no vist pugués evitar els fets que havien d'esdevenir-se.

Es quedava a casa, tancant portes i finestres, perquè no es pugués arribar a veure les llums dels seus somriures. Tímida, tapava qualsevol entrada, ni ratolins, ni mosquits, ni puces podien arribar a sentir la seva presència.

S'amagava. No sabia per què. Però preferia la solitud, ésser espectadora d'un món on vivia, participar-hi des de les ombres. Però la seva llum era massa forta, les escletxes no podien retenir-la més, tard o d'hora aquella estrella es convertiria en un sol que donaria la vida a alguns i la mort a uns altres. Cap amagatall aconseguiria parar el que ja estava escrit. I en el seu amagatall somreia, somriures d'alegria i de tristesa.

23 de novembre 2008

Pets

Pets pudents, silenciosos, sorollosos, estridents, buits, amb cua, amb gràcia, en companyia, en intimitat, pets solitaris, acompanyats, sentits, riguts, escoltats, excusats.

Primer varen aparèixer accidentalment, acompanyats d'un somriure tímid i un s'ha escapat però no portava cua. Eren sorollosos i ben poc perillosos, no considerats arma d'extinció de la humanitat. Però es van anar fent més comuns, i el somriure tímid es convertia en una mirada riallera, acompanyaven el teu caminar, i tots et dèiem "papa...!". Però ja eres incapaç de conviure sense ells, arreu on anaves t'acompanyaven, a la cuina, al menjador, pel carrer, a l'ambulatori. Com trompetes estridents que anunciaven la teva arribada.

Eren pets. Pets. Pets sense vergonya de sortir i independitzar-se.

I ara quan en sento un de tímid fugir de la seva llar i escolar-se per casa o pel carrer, quan algú gira la mirada evitant esdevenir el centre d'atenció, quan són ben sorollosos que et criden dient-te el bon dia, no puc deixar de pensar en tu, en tu i els teus pets, desitjant tornar-vos a sentir demà.

20 de novembre 2008

Detonants

De sobte s'ha apropat a la meva taula, aturant-se a parlar amb la veïna del costat, i les imatges d'un somni passat han començat a ballar davant meu, tornant-se tant nítides... les paraules han resultat sonores, clares, precises i concises, tant que podia arribar a notar com les emocions viscudes en les imatges oníriques creixien de nou prop del cor, on s'amaguen quan no hi ha temps per escoltar-les.


Volia..., volia escanyar-la, odiar-la, escridassar-la. N'estava completament farta de les actituds de nena malcriada i bona cara o mala cara segons el dia. Ràbia, ràbia per tota l'energia negativa i els peròs i els nos que em contaminaven el dia a dia, fent amagar el sol. I aquell dia em prometia a mi mateixa perdre el control, poder dir les paraules que tants cops es quedaven amagades sota les bones aparences, poder expressar les opinions, sinceres i punyents, poder posicionar-me i demanar solucions. Em prometia a mi mateixa permetre'm perdre el control, per què m'ho devia.

I aquell somni quedà soterrat, oblidat, esperant l'oportunitat per permetre's petits luxes, això sí, acompanyats de bones paraules. Fins que ell s'ha apropat a la seva taula, per aturar-se a parlar amb la veïna del costat, i sense saber-ho ha activat el detonador.

tic - tac - tic - tac

El so es perd en el tecleig de mirades perdudes en un horitzó infinit.

19 de novembre 2008

La casa de nines

Era la petita de quatre germans i em desbordava la imaginació. Matar el temps inventant històries, jocs, biblioteques, alumnes i clients d'una cafeteria inexistent eren les meves ocupacions preferides. Els amics de l'escola es quedaven a l'altra banda de les vies; als pares no els agradava gaire que vinguessin a una casa que semblava caure a trossets. Jo no ho entenia, tant m'era que el passadís no s'hagués pintat i els trossos de paper estiguessin mig arrancats; no entenia que no els agradés que la porta de la meva habitació tingués una entrada pels gossos, era ben original, tot i haver estat creada a cops de peu.

No recordo quina edat devia tenir. Potser uns nou o uns deu anys, ja podia creuar sola la carretera Barcelona. Algunes tardes de sol me n'anava directa al carrer Caldes de Montbui, entrava a la fusteria i em mirava aquell senyor que semblava ocupat tallant fustes: "que em puc endur algunes fustes d'aquestes que té al terra?" i ell que em mirava a través d'aquelles ulleres que el protegien i que no es podia resistir a la mirada suplicant. Sortia d'allà amb una bossa carregada de fustes petites, mitjanes, quadrades, punxegudes, algunes més grans, fulloles, de tot una mica. Arribava a casa i deixava tots els estris al taller del mig. Anava a buscar uns claus i un martell i començava a construir una casa de nines. Això serà el sofà, ho separaré d'aquesta manera, en aquest tros hi dormirà la petita i la caseta del gos estarà... a veure a veure...


A casa mai vaig poder tenir una casa de nines. Però no em feia falta, era més divertit construir-la, fer volar la imaginació, picar-se els dits amb el martell i que el resultat fossin quatres fustes mal posades que ni s'aguantaven. Però era la meva caseta, el meu petit palau, on hi vivien les grans princeses, on encara hi viuen els meus somnis. I aquella tarda havia estat la gran arquitecte d'un futur brillant.

18 de novembre 2008

Entre la grisor dels marrons

Avui sento fred. Sento el gris que avança lentament per la meva sang, que se'm devora a poc a poc. Incapaç de veure el sol, de sentir l'escalfor artificial de la calefacció encesa, reviso imatges antigues.

I podria dir que em sento així. Entre la grisor, l'aigua enfangada de les pluges del mes i de la contaminació evocada de la societat actual, entre els rascacels que senyalen ben amunt, i un blau que s'intueix de rerefons, molt molt al fons...

La primera imatge de Bangkok

17 de novembre 2008

Converses fugisseres

L'altre dia sentia algú que deia "però no diu tot el que pensa, i no m'agrada...". I la resposta que rebia era "però a vegades, no dir el que penses és una gran virtut". No dir el que es pensa, no respondre directament les preguntes, callar les grans veritats que sents dins teu... És una gran virtut? És un gran defecte?

Converses fugisseres que et fan pensar, reflexionar. Vides accelerades, hipocresies modernes, el saber estar i el saber fer, veritats ocultes i sinceritat amagada, destruïda per la moralitat perversa del saber el que ens convé.

Potser tenia raó Esquil quan deia
la major part dels homes s'estima més semblar que ser.
Potser és més important semblar que ser, o semblar que deixar de ser...

No. Sincerament no. Prefereixo quedar-me amb l'autenticitat, encara que a vegades hagi d'aprendre a callar a bofetades. Prefereixo ser, parlar i dir el que penso.

14 de novembre 2008

Una crep de xocolata (o Nutella!)

Desitjos que es compleixen...

Una crep de xocolata

Era una tarda de juliol quan vaig seure per últim lloc a aquella cafeteria. Una bona amiga, un bon cafè i les ànsies reprimides de menjar-me una d'aquelles creps. Mesos després, uns quatre mesos i escaig després, he decidit caure en la tentació. Encara no puc creure com no ho he fet abans... Aquesta tarda ha arribat el moment, el precís i deliciós instant en què la dolçor de la nutella i els demés ingredients que participaven a la festa s'han desfet dins del meu paladar, provocant sensacions indescriptibles.

Però ho he fet bé, ho he fet de la millor manera possible. Què és el que s'ha de fer amb un vici com aquest? Buscar-se un còmplice ben proper. Algú que vulgui tornar-hi ben aviat i oblidar així tot sentiment de culpabilitat pels quilos perduts. I el meu príncep ha devorat la crep, mirant-me dolçament, a punt d'intentar robar-me'n un tros més de la meva. Lluita ferotge entre rialles i mirades enxocolatades.

13 de novembre 2008

La tanda o qui és l'últim

Va decidir col·locar un dispensador de números davant de l'entrada del seu petit despatx. De fet, no va ser una decisió seva. Els mateixos treballadors de la seva empresa van fer-li aquell regal sorpresa pel seu aniversari. Quina bona idea! Va pensar. Potser serà el millor, que em demanin hora i no hagi d'esperar fent cues quilomètriques davant la meva porta.

Els seus treballadors s'anaven preguntant recíprocament, qui és l'últim? Qui dóna la tanda? Certament, havia fet venir el xicot de manteniment per col·locar aquell dispensador. Però no hi tenia números, no hi tenia temps. Era una llàstima, una bona idea però incapaç de crear aquells moments necessaris per escoltar-se la seva pròpia gent.

12 de novembre 2008

Executius de diumenge

L'última setmana havia estat d'allò que es diria força esperpèntica. Un bon cabàs de feina amanit amb vinegreta de presses i de segon entrecot infumable, sucarrimat per l'estrés del que havia d'arribar per postres.

L'únic que la consolava era el pensament del diumenge al matí. Faria sol, n'estava d'allò més convençuda. I el dia seria tot allò que la setmana li havia negat; li brindaria el silenci que desapareixia entre el repic dels centenars de teclats de l'oficina; la tranquil·litat que les preguntes i els anàlisis i les presses li robaven; la persona que no reconeixia quan es mirava al mirall; el sol que sortiria i el bon esmorzar entre amics, lluny dels maldecaps.

I diumenge va arribar. I era exactament tal i com se l'havia imaginat. Feia sol, feia silenci, feia tranquil·litat.

Només una cosa trencava la fotografia d'aquell matí. Dos executius de diumenge que parlaven de coses massa serioses prenent un cafè amarg per la falta de sucre i de vida. Parlaven les americanes amb veus greus, mirades cansades de tant treballar. Regust a tristesa i depressió. Dos executius de diumenge que perdien la vida entre conversa i conversa, incapaços de parar, d'obrir un parèntesis i respirar l'aire del camp, de deixar-se abraçar pel sol...

Ella es va deixar abraçar, va caminar sota els seus rajos, de tornada a casa. Enduent-se un cabàs de somriures per conrear la seva vida i no arribar mai a ser una executiva de diumenge.

10 de novembre 2008

Una àguila a les mans

Últimament somio molt. Va pensar. Diuen que sempre somiem, però que no sempre recordem els nostres somnis. També hi ha qui diu, que els somnis tenen les seves veritats amagades rere d'ells. Veritats, interpretacions, significats ocults o males jugades del subconscient. Vés a saber!
Aquesta nit m'he despertat recordant una escena del meu somni. Com un lleuger curtmetratge de durada escassa i intensa. Em veia a mi mateixa, caminant per un sender tancat però obert al bosc; com si fos una cova boscosa oberta als capricis del cel. Era fosc, o potser eren les branques dels arbres que no hi deixaven passar la llum, era fosc i caminava, endavant, amb alguna persona de rostre indesxifrable al meu costat. Duia una mena de ceptre a la mà dreta, el braç mig arronsat, el ceptre vertical, la mirada endavant.
I de sobte arribava una àguila, restant sobre la meva mà dreta, dalt del ceptre, tranquil·la, com si esperés alguna senyal per part meva, com si em conegués. I tornava a marxar per tornar al meu costat poc després. I jo la mirava, i no entenia res.

I ella la mirava, atònita, en mig del somni de boscos tancats i àguiles a les mans, rostres ocults i significats perduts. Somnis, somnis que la feien despertar entre intrigada i tranquil·la, en pau.


07 de novembre 2008

Sota la pluja al mercat

Era diumenge. Diumenge al matí. El cap de setmana seguia remullat, no semblava sortir el sol. Estaven arraulits a casa, sota l'escalfor de la manta que l'hivern els havia enviat, tapats fins al nas, sentint el repicar de les gotes d'aigua sobre el teulat de pissarra.

Era diumenge al matí i hi havia mercat. Volien anar al mercat, veure les cares i els somriures engrescadors que feia dies que no visitaven. Necessitaven omplir la nevera de fruites i verdures de les de veritat, amb gust, amb consistència, d'aquelles que ja no trobes avui en dia.

Van esperar que amainés. Agafaren el cotxe i conduiren sota la pluja. Amb el carret a la mà, anaren a les parades de sempre. I començà de nou. Les gotes d'aigua queien amb violència, el vent mullaven els enciams, els tomates, els espinacs, les fruites... Els toldos s'omplien d'aigua que queia a cascades pels costats i s'escolava per algun forat.

La compra feta i el bon dia als llavis. Somrient començaren a córrer cap al cotxe. Amb els peus xops pels bassals, rient. Ell cridava vine, que et mullaràs. I ella, ja estic molla, tapat tu. I reia, reien, tornaven a riure. Tornaven a viure.

Un bon dia sota la pluja del mercat. Un dia gris de rialles. Un dia especial.

Un dia de pluja

06 de novembre 2008

Coses que encara he de fer

Sempre hi ha coses que deixes de banda sense saber ben bé per què. Ho defuges dia rere dia, mes rere mes, intuïnt motius, construint justificacions, mirant a altres horitzons.

Coses que encara he de fer.

Encara t'he de venir a veure. Fa més d'un any que has marxat, fa més d'un any que et penso, que t'enyoro, que et parlo, que et dic adéu. Però des d'aquell dia encara no he vingut. I vull venir, i no vull a la vegada. I falta temps però no el busco sota les pedres. Sempre es queda en aquella llista de pendents.

Encara t'he de donar les gràcies. D'aquí poc farà un any i tant sols he actuat amb els gestos i fets, el millor que he pogut, intentant sempre demostrar-te que sóc digne de la confiança que em vas donar. I crec que ho he fet. Però encara no t'he donat les gràcies.

Són coses que encara he de fer i que, sincerament, no sé quan seré capaç de fer.

Petites i grans a la vegada, senzilles i difícils, tant difícils...

04 de novembre 2008

Oblits de sants

Cada any oblidava aquest dia. Cada any rondinaves.

Ara, cada any recordo els teus renecs i somric quan s'acosta el dia. Recordant la teva veu, els teus renecs, la teva mirada dolça incapaç de recriminar-me massa durament.

Ara sé que estàs ben acompanyat, com aquella primavera (o era tardor) a la terrassa de casa. Ara et recordo i et penso i...

...felicitats papa...

A la terrassa de casa

03 de novembre 2008

Somnis que un dia perden significat

- Quin serà el significat dels somnis?
- És tota una ciència: interpretació, autoconeixement, capricis del destí i del no-res.
- I avui... Per què he somiat amb tu?
- Perquè m'enyores. Creus que em necessites.
- No.
- No, és cert. Ni m'enyores ni em necessites, però ets tu qui ho creu, no jo.
- No...
- Ho creus.
- M'he despertat angoixada...
- Ets com un nen que no vol créixer. Necessites un pare.
- Encara he d'aprendre molt de tu, encara m'has de veure acabant el que vam començar, conèixer el final.
- Ja has après a aixecar-te i a caminar amb fermesa.
- Però encara no pots marxar. Primer hem d'acabar tantes converses...
- Ara has de fer tu el camí.
- Et necessito.
- No. No vols créixer... No em necesites. Només necessites que et digui molt bé.
- ...que m'aprobis...
- No et cal la meva aprobació. Tu ets el teu pitjor jutge.
- Però la teva pressió em fa avançar. Si te'n vas...
- Si me'n vaig caminaràs. Si no, només esperaràs que t'acompanyi.
- T'enyoraré.
- Ho sé.
- No hi puc fer res?
- No. Jo també tinc els meus camins.
- Ens tornarem a veure.
- Ho dubto.

28 d’octubre 2008

26 d’octubre 2008

La cara fina

Aquella tarda passejava per la Rambla Catalunya. Es dedicava a observar els rostres ambulants, les expressions de fatiga, felicitat, tristesa, estrés, amor, indiferència. Hi havia tantes històries amagades aquella tarda...

Se li humitejaren els ulls i ella mateixa es convertí en un d'aquells rostres d'expressió trista, amb ombres del passat que fan ploure l'ànima.

Acabava de veure un rostre de cara fina, freda, lliscant. Els músculs tensats, la barba que ja no podia créixer, els ulls lleugerament enfonsats, la mirada que encara brillava. Un pitet sota la camisa i un somriure intuït que algú semblava voler esborrar.

Ella també havia vist una mirada que encara brillava en un rostre de cara fina, amb un pitet sota la camisa i el somriure a mig esborrar. Però el pitet s'embrutava i el cos no responia, poc a poc el somriure s'esborrava, la cama feia mal, el pitet s'havia de canviar, no li sortien les paraules, la mirada s'apagava. Un rostre de cara fina que es convertia en un rostre inert, una mirada que brillava en una mirada que esdevenia una lluita constant per fugir d'aquella presó. Fins que morí.

Aquella cara fina que ara mirava s'hi assemblava tant, tant... però la mirada encara brillava, els capricis de la vida no havien tret encara la goma d'esborrar.

No deixis de somriure, encara hi ha esperança... - Xiuxiuejà.

22 d’octubre 2008

Lectures que et transporten...

"El patio de luces"

No era más que un rectángulo de 15 metros por 12 metros, pero la vida y el trasiego que soportaba era comparable a la rambla de la ciudad.

Los cordelajes. Los desagües de aguas pluviales del terrado. La canalización del gas que alimentaba las cocinas y calderas del edificio; los olores la comida, unidos a los humos de la fritanga de la vecina del 2º 3ª, que ahumaba la ropa del tercer, cuarto y quinto piso. El traqueteo de las lavadoras repicando con su tambor de hojalata, y los canarios del 5º 3ª que trinaban cuando los rayos de sol se colaban por la techumbre de uralita verde.

(...)

Paraules que et condueixen al magnífic univers d'una realitat tranquil·la i propera. Paraules que et condueixen olors, colors, miratges, somriures davant de l'avi mirant el tanga o la prostituta... Seguiu llegint. Un bon somiador descobert entre relats i poemes.

Radiografías Neuronales

De ben segur, recomanat!

20 d’octubre 2008

Somnis massa reals

I de sobte em vaig despertar. Sentia el vaivé dels vagons, les vies cridant al nostre pas. Sabia que acabava de viure una gran aventura, d'aquelles difícils d'oblidar però que encara no tenia un episodi final.

Vaig obrir els ulls en el moment en que s'esdevenia un gir. La intriga de la investigació d'una sèrie d'assassinats amb masses coses en comú es convertia en el temor aterrant de malediccions i possessions d'infants que abans hagués considerat dolços àngels.

Va començar a recordar aquella imatge i el cor se li accelerava. S'havia de treure del cap aquella mirada petrificadora, d'un blau clar i obscur a la vegada. Un nen, un monstre, un diable que la mirava. La mà esquerra alçada lleugerament, mostrant-li el senyal de la victòria; la mà dreta, igualment alçada, però amagada sota una bossa de paper acartronat.

Esborra aquesta imatge! Cridava el seu sentit comú. Estava en un estat de semi-consciència esgarrifosa en què la seva ment irracional no seguia les seves pròpies ordres. Estàs al mig del no res, en un tren de la guerra, sense llum, tot silenciós, en un lloc estrany! Esborra aquesta imatge que et glaçarà la sang i torna a dormir, somiant una altra cosa completament diferent.

Però no... la seva ment jugava a entendre per què havien aconseguit endimoniar aquell infant, jugava a intentar trencar l'encanteri de qui estava a punt de matar-los. En aquell tren, en aquells somni... ja no ho podia distingir.

Finalment i sense saber com, aquella mirada gèlida es convertia en un paper blau que destruïen, esmicolant-lo en mil bocins, per evitar que tornés mai més.

17 d’octubre 2008

A la carretera

Conduia tranquil·la, escoltant una veu que li contava versos, lleugeres melodies per un bon inici de dia. Ningú no havia canviat encara el decorat nocturn i els fanals del seu cotxe il·luminaven el camí. Tenia una cua de fons i un company, primer de carretera, del qual preferia mantenir-se a una distància prudent, seguint les normes de la vella escola de civisme.
De sobte la victòria de ser el primer el va trastocar. Semblava que havia perdut completament el control, envaïa el carril contrari, sense la intenció de disminuir. El del camp contrari frenava, li feia llums, però ell no responia, s'hi encarava, fins quedar ambós frenats a un mil·límetre l'un de l'altre. Finalment la víctima de l'espectacle fugia despavorida de tal bogeria, i el protagonista de la història arrancava de nou, de costat a costat en una carretera comarcal, fins quedar-se parat entre el voral i el camp que començava a despertar.
Amb l'ai el cor va aconseguir adelantar-lo, quan ell tot just tornava a la carretera, un ensurt i el camí que segueix, sense intentar entendre què li devia passar...

13 d’octubre 2008

L'Illa

...una realitat

De sobte tornava a sentir aquella melodia que la transportava oceans enllà. Sentia la brisa dibuixant-li un somriure juganer. Els cabells despentinats. Els ulls com dos sols que enlluernaven la mar. Notant com cada segon, cada minut, era un moment de felicitat viscuda.

Nedava entre les rialles que sorgien espontàniament de tothom qui restava a l'illa. Sobrevolava aquells dies, fins que planejà de nou a aquella platja, per quedar-s'hi.

10 d’octubre 2008

La llista de la compra

1. llet
2. espaguettis
3. tortellinis
4. macarrons
5. tonyina
6. torrades
7. embutits: pernil salat, dolç i llom
8. Patates i pastanaga
9. cigrons de pot (2 o 3)
10. cigrons amb espinacs ( o espinacs sols tu mateixa)
11. sèpia.
12. Hamburguesa de vedella
13. crema de depilar
14. Molts petons

09 d’octubre 2008

Blau contra blau

Buida, inexpressiva, freda, llunyana, implacable, inabarcable, perduda.

No hi podia veure res. Flotava davant d'ell, mirant-lo, blau contra blau en un oceà ple de colors. S'anclava en la seva mirada que la deixava sense alè, sense paraules, sense serenitat, sense buidor, falta de tota expressió coneguda.

Moments de Koh Tao

08 d’octubre 2008

Bloquejos

Tenia por. Es bloquejava. Creia que li faltava l'aire, que no aconseguia enfonsar-se, que tornava a surar, que... Sentia la pressió de les mirades dels altres, la pressió de ser més lenta, de no poder. Es bloquejava. No controlava la seva pròpia respiració, el seu ritme anava augmentant, es posava cada cop més nerviosa, sense poder arribar a controlar els seus gestos.

Ell la mirava, take in easy, però ella ja no podia més, necessitava sortir, veure la llum, respirar, sentir-se de nou protegida pels rajos del sol.

Demà ho tornaria a intentar. Demà descobriria el món que el mar li oferia.

Ningú sabé mai què passà l'endemà.

Moments de Koh Tao

07 d’octubre 2008

Timidesa

Seu al seu costat. Els escolta i es queda en un segon terme. Incapaç de participar en la conversa, s'allunya dins seu fins tancar-se amb pany i clau al fons del mar.

Podria ser l'idioma, a vegades li costa entendre'ls, li costa expressar-se, potser aquest és el motiu del bloqueig, o potser és només l'excusa per la seva pròpia inseguretat.

L'instructor un dia els va dir, no penseu, quan esteu a sota l'agua, senzillament relaxeu-vos i gaudiu, no penseu; les dones moltes vegades li doneu mil voltes a les coses i formuleu masses frases que comencen amb un "i si...". No penseu, relaxeu-vos i gaudiu. Un tòpic? Pot ser. Però a vegades m'agradaria deixar de pensar.

Moments de Koh Tao

05 d’octubre 2008

"Guecos"

S'amaga al marge de la finestra, resta immòvil i espera. La llum les atreu cap allà, no sap què busquen, però les observa sempre apropar-s'hi. Veu la que creu que serà la propera presa, aixeca la cua i alça el cap, mira, respira i ataca. La llum ha estat la seva mort.

Moments de Koh Tao

30 de setembre 2008

Hi havia una vegada... Histories de nens

Hi havia una vegada una nena que s'amagava sota el llit.
Hi havia una vegada un nen que va construir murs al seu voltant i era incapas de saltar-los.
Hi havia una vegada una nena que va deixar de plorar i a partir d'aquell moment no hi hagueren mes llagrimes als seus ulls.

Moments que ens marquen, moments que no podem oblidar, escenes que revivim agafats a les potes d'aquell llit, amb les llagrimes als ulls; o intentant construir tunels per sortir dels propis murs, sense adonar-nos-en que de nit tornem a deixar-hi la sorra que n'hem tret. Llagrimes seques, oblidades, perdudes en els moments mes durs que mai hem viscut.

Paraules que desapareixen en el temps, imatges que s'esborren, sensacions amargues que perduren. Mirades fredes que es queden anclades en un instant del temps, fins que arriba el dia en que una pluja i un vent fort les arranca del seu bastio.

Hi havia una vegada tres nens que s'agafaven de la ma i caminaven somrient de nou a la seva infantesa. On podrien seguir jugant fins a tornar a neixer, sense preocupar-se dels crits embriagats, dels pares amagats, del dolor de les perdues.

Hi havia una vegada...

29 de setembre 2008

Aventures

Aquella tarda es va tornar a superar a si mateixa, transformant les pors i inseguretats en fets consumats, en alegria per haver-se atrevit a saltar i haver vist que la caiguda era planera i segura.

Recorrent camins de muntanya sense asfaltar, marcats per les pluges de l'epoca, seguia uns amics. Mirava el terra com el seu gran enemic, temerosa de que la victoria resultes seva, intentava evitar les zones mes arenoses, els forats, les pedres. La roda de darrera relliscava, recuperava l'equilibri, frenava, seguia endavant.

I finalment la recompensa. Unes platges d'ensomni, lluny de les aglomeracions mes turistiques. I un lloc que convidava a la calma, un dinar tranquil entre converses amigues, una mirada que es perdia en la immensitat de l'horitzo.

Una ombra per dinar

28 de setembre 2008

Taurons

I de sobte noto un cop a la cama, algu que m'estira l'aleta i em fa baixar uns centimetres avall. Em giro i veig la cara entusiasta de la meva germana que em senyala algun lloc deu metres enlla. Somriu d'alegria i giro la mirada per veure que l'ha cautivada de tal manera. I veig la seva silueta, aquella forma que tant es tem, gran i petita a l'hora, a prop i lluny. Es mou rapidament, quasi no tinc ni temps de parar el temps i guardar-lo en una fotografia.

26 de setembre 2008

Sorolls de la nit

Paro el ventilador deixant que la lleugera brisa de calor m'embolcalli de nou. Vull escoltar la nit i els seus sons, corrent el perill que la seva melodia em transporti cap a universos de somnis que em tancaran els ulls, privant-me dels estudis que encara he d'acabar avui.

Grills, grills que canten al carrer. En Brownie, el gos, que els intenta caçar, ells que escapen de les seves urpes i ell que ho torna a intentar.
Algú que torna a casa o que potser se'n va a descobrir els secrets de la nit.
Els Quecos, que diu ella, llangardaixos grans que et parlen en un idioma completament desconegut.
El vent que remou les fulles d'arbres i palmeres, i de lluny, sembla que arriba el so del mar.
Un soroll que no aconsegueix identificar i que la manté alerta, potser és algú que es mou lentament com qui no vol ser sentit, potser és un animal desconegut, potser...
El lladruc d'un gos que es perd en la llunyania.

El silenci.

25 de setembre 2008

Et... desitjos

Et transportaria fins aquí per podern seure tranquil·lament i parlar-te. Abandonaríem els refredats, la son acumulada i el cansament en qualsevol part del món. Seuríem còmodes, tranquils, amb tot el temps del món.

Faríem un cafè mentres ens explicaríem el dia a dia, els somnis, tot allò que hem arribat a pensar avui.

Et despullaria amb la mirada i t'abraçaria amb les paraules. Et diria t'estimo a cau d'orella.

Regala't uns moments...

24 de setembre 2008

Peixos

Aquella nit va somiar que nadava entre peixos de tota mena i de tots els colors. Grans i petits, rodons, quadrats, amb trompetes, a ratlles, vermells, negres, blancs i grocs, amistosos o ensenyant les dens, com serps i tortugues marines, petits taurons que dansaven al seu costat...

Tota una vida que se li mostrava per primer cop davant seu, bonica, captivadora, encisadora. Tota una vida que podia fer seva, només s'havia de llençar a l'aigua, confiat i amb seguretat.

Es va despertar. Va obrir els ulls i estava a la seva habitació immersa en un gris pàlid. S'aixecà lentament, i mirà sobre l'escriptori... a la matinada, abans d'evaporar-se com el millor dels perfums, li havia deixat una flor i unes paraules:
Nadie ve una flor, realmente. Es tan pequeña que lleva tiempo y no lo tenemos.
Ver lleva tiempo, como tener un amigo lleva tiempo. - Georgia O'Keeffe

Flors, peixos, els traçats de la seva lletra, la veïna que es despertava, el pentinat nou de la seva secretària, l'espuma del cafè amb llet... Tota la seva vida estava plena de peixos de colors que mai aprecià. Aquell matí es dedicà a caminar i observar, retrobant-se amb el seu nen interior, recuperant el temps perdut.

22 de setembre 2008

N'estic tipa dels aires i necessito dormir!

Aquesta era la frase que rondava pel meu cap abans d'arribar a l'illa...
Tipa dels aires condicionats que et permeten seure fresqueta a la cadira del tren, de l'aeroport, del primer vol de 2h i escaig (sense tenir en compte el retard) i del segon vol que per poc perdo per culpa del retard durant unes 10-11h... I aquí és quan el meu cos ja no ho suporta més. Fred no en vaig passar, però l'aire fred es colava pels meus pulmons castigant abans tot el que trobava pel camí. Una mica de mal de coll i entro a l'autobús que em du de l'aeroport de Bangkok al centre, on he quedat amb en Lluís i la Marta. Ben tapada això sí, perquè el jesei de llana no deixi traspassar l'aire! I no he estat exagerada, no. Amb son al cos i una borrositat a la ment (jet lag, refredat, a saber) m'arriba com un cop que quasi em deixa k.o. una nebuldad d'humitat i calor al baixar de l'autobús. Bangkok, ja hem arribat al centre i a la polució d'una gran ciutat de rascacels tailandesa.
I després de donar una volta i canviar moneda, me'n vaig cap al tren. On hem reservat unes lliteres en zona d'aire condicionat (no quedava res més). I jo que només vull dormir, i penso que si és un llit ja m'estarà bé. Il·lusa! Inocent! Dormo escasses hores i el mal de cap es multiplica per dos, convertint-se definitivament en un refredat que ni les hores de son, el mar, la dutxa o el massatge tailandès aconseguiran fer marxar...

El tren, el llit i la fred



Avui ja he dormit, i força, em noto la tos i algun altre símptome més molest que greu. Ja estic sense aires i no paro de suar, no encenc el ventilador pensant en si la suor freda anclarà aquest estat uns quants dies més en mi... Però fa una calor!

21 de setembre 2008

Transports

Si tingués un carnet de cupons per anar enganxant-hi els diferents transports que en aquests últims dies he agafat, crec que em mereixeria un regal segur per la rapidesa d'haver-lo emplenat.
Comencem la història sortint de la feina: ferrocarril, tren, avió (1ª part), autobús, avió (2ª part), autobús, taxi tuc-tuc, tren dormitori, autobús, vaixell i finalment moto llogada. Només em falta la bicicleta i el patinet!

Posem que a les 10h del matí del dissabte (hora tailandesa) per fi arribava al bungalow de ma germana; em sentia bruta, pudenta, amb la roba que caminava i una necessitat de dutxa d'aquelles que feia anys que no sentia... Un viatge iniciat el dijous a les 15.30h a l'aeroport, 43h!!! Es diu ràpid... Si, si, i hi podem restar les 5h de diferència horària actual... això fan 38h passant per dues nits de dormir en avió i en trens.

De Bangkok a Chumpon

20 de setembre 2008

Vacances

No en tenia prou. I va decidir tornar a marxar, perdre's de nou en móns meravellosos de rostres extranys, platges paradisíaques, somriures, somnis i un dia a dia trencat per la novetat de cada experiència.

De camí a la illa tortuga...

19 de setembre 2008

El camí de tornada

- Si, estic bé iaia, però només vull oblidar-ho. Dutxar-me i oblidar-ho. Que
l'aigua fresca s'endugui les meves llàgrimes, que el sabó netegi les meves
ferides, que la olor del bany esborri les imatges que encara ballen davant meu,
com un petit malson. Com si no hagués passat. Com si el camí de tornada no
hagués existit mai...

- Nena, no ho diguis això. No has de voler oblidar les coses que et fan mal.
Has de recordar-les com les lliçons que la vida encara t'ha de donar, aprendre
d'elles, per què no tornin. Les persones som així, només aprenem a
base de caigudes, però si el mal que ens fem al caure o al veure com algú molt
proper a nosaltres cau i ens arrastra, si oblidem aquest mal, no el veurem abans
que torni i tornarem a patir pel mateix, o el que és pitjor, farem patir a qui tenim a prop.

A la nena li costava entendre les paraules de la seva àvia. Només el veia a ell, caminant per la vorera, anant d'un costat a l'altre sense poder mantenir-se recte, caient, trencant-se les olleres de sol que amagaven l'ebrietat de la seva mirada, dient paraules incomprensibles a uns policies que preguntaven a la nena si tot anava bé. Si, si, deia ella. Només volia desaparèixer. Per dins plorava, plorava, plorava per totes les ferides sagnants per veure'l així, plorava per vergonya, plorava per tristesa, plorava per pena, plorava per ira, per ràbia, per no ser capaç de dir prou, plorava per no ser capaç d'ajudar a qui més s'estimava.


I ara que l'aigua netejava les seves ferides, escoltava les paraules de la seva àvia, paraules massa difícils per una nena de deu anys, paraules que mai pogué oblidar.

18 de setembre 2008

Nerviosisme

Estic nerviosa.
Aquesta nit he somiat que sortia molt, massa tard de la feina, i quasi era una utopia agafar l'avió.
M'he despertat i m'he vist a casa, sota l'escalfor del nòrdic i del meu somiador. L'he abraçat, ben fort. He intentat tornar a dormir, sense èxit.
L'estòmac té vida pròpia.
Decididament, estic nerviosa. I crec que els propers dies viuré amb aquest nerviosisme, fins arribar a Koh Tao, Tailàndia. On la meva germana m'espera.

16 de setembre 2008

Un instant

El veu sortir amb la bicicleta, sota el sol del migdia, perseguint les últimes calors de l’estiu. Ella està asseguda dins de casa, té lleugerament fred. Es tapa amb el mocador que li va portar la seva mare de països llunyans. El mira, mirades tendres que fondrien qualsevol iceberg. Ja entra, la deixa content a un costat de la casa, preparada per posar-la al cotxe, per esdevenir el seu nou gran amic que l’acompanyarà en aventures i desventures, quan ella ja no hi sigui.


Capvespre


15 de setembre 2008

Amors en dies de pluja

Perfils




I ja ha arribat la tardor, plena de mirades càlides...

L'olor de després de la pluja, sensacions calmades...

Amors en dies de pluja.

14 de setembre 2008

Com el primer dia d'escola

Aquell matí s'aixecà ben d'hora. Com si tornés a tenir deu anys i fos el primer dia d'escola.

Estava un xic nerviós i mandrós a l'hora. La seva vida començava una nova etapa que s'allargaria durant l'any escolar i un xic més; s'hauria d'aixecar una mica més d'hora, podria esmorzar amb la persona que estimava, marxarien junts de casa i es trobarien abans de tornar.

Aquell primer matí, s'havia despertat amb son, per què negar-ho? Però amb aquell formigueig a la boca de l'estòmac de qui agafa el tren il·lusionat, amb aquella lleugera barreja dels nervis del primer dia d'escola i la mandra d'haver de començar.

12 de setembre 2008

Pescant pensaments

N'estava cansada, completament farta. Cansada que els seus pensaments tinguessin autonomia pròpia i comencessin a ballar dins seu. Incapaç d'ordenar-los, d'endreçar-los i d'anar-los realitzant, agafava una canya, potser en última instància els podria arribar a pescar.

Però ni així. Apareixien en qualsevol lloc, desordenats i caòtics, recordant-li tot allò que havia d'arribar a fer. Matí rere matí, intentava plasmar-los en un paper, projecte, e-mail, seguiment, recordatori, post-it sobre la taula, trucada, programació, reclamació, conversa, búsqueda... Búsqueda insaciable de poder-los retenir, contenir, emmagatzemar, evitar que es perdessin en les marees que l'envoltaven.

10 de setembre 2008

The fisherman and the banker - Classes d'anglès

No ho he pogut evitar. Una petita història de les classes d'anglès que, com a treballadora del món de les finances i amant dels propis somnis i moments, m'ha fet somriure... Un d'aquells textos que fan reflexionar, sobre la vida que duem, la complicació de les coses, el ritme frenètic i la senzillesa intrínseca del dia a dia, que al cap i a la fi, no sempre hem de ser banquers, la felicitat del pescador pot omplir la nostra vida tant o més!

Espero que us agradi! (intentaré traduir-la al català en un comentari)



The fisherman and the banker

An American banker was walking on a beautiful beach in a small Mexican village. He saw a fisherman in his boat with a few fish on it.
'Great fish!' he said. 'How long did it take you to catch them?'
'Not very long,' answered the fisherman.
'Why didn't you stay at sea longer to catch some more?' asked the banker.
'Ther are just enough fish here to feed my family,' answered the Mexican.
Then the American asket, 'But what do you do the rest of the time?'
'I sleep late, I fish a littler, I play with my kids, I have siestas. In the evening, I go to see my friends in the village. We drink wine and play the guitar. I'm busier than you think. Life here isn't as...'
The American interrupted him. 'I have an MBA from Harvard University and I can help you. You're not fishing as much as you can. If you start fishing for longer periods of time, you'll get enough money from selling the fish to buy a bigger boat. Then with the money you'll get from catching and selling more fish, you could buy a second boat and then a third one and so on. Then instead of selling your fish to shops, you could sell them directly to a fish factory, or even open your own factory. Then you'll be able to leave your littel village for Mexico City and finally move to New Yourk, where you could direct the company.'
'How long will that take?' asked the Mexican.
'About 15 to 20 years,' answered the banker.
'And then?'
'Then it gets more interesting,' said the American, smiling and talking more quickly. 'When the moment comes, you can put your company on the stock market and you will make millions.'
'Millions? But then what?'
'Then you can retire, live in a small village by the sea, go to the beach, sleep late, play with your kids,...'

09 de setembre 2008

Incerteses

- No tindré por del que pugui passar. - Va pensar aquella nit.
Al tornar a adormir-se s'abraçà ben fort a la olor que ell havia deixat després de marxar. Era un dia gris, un dia decisiu o un dia on les decisions romandrien en la incertesa del desconegut. Realitats punyents, deia ell, fuetajades que arranquen la pell als somnis... Però els somnis sempre seran somnis, deia ella. I les realitats moldejables. Som lliures, sempre ho serem. Presons efímeres, tangibles o no, presons de vides quotidianes o de moments inesperats, però al cap i a la fi, lliures de viure-ho com vulguem. Amb un somriure o amb resignació. Amb desesperança o amb les ales de qui sap que tot temps millor arribarà.
- No tinc por. Estem junts. I això és el que més m'importa. - Va xiuxiuejar-li a cau d'orella. El vent li portaria les seves paraules, n'estava segura.

08 de setembre 2008

Mirades

Mirades a un futur incert,
mirades a un demà desconegut;
mirades somrients
per saber-te a prop, al costat.


05 de setembre 2008

Una crep de xocolata

Havia d'anar a comprar. La llista era llarga: carnisseria, peixateria, fruites i verdures i al súper pel demés. Era dimarts de mitjans de mes, el sol escalfava els carrers i feia mandrejar els matiners que estaven estirats al sofà, ja se sap, la migdiada.

Va sortir amb el carret i la llista de la compra. Havia de seguir aquella dieta que un amic i metge li havia recomanat. Educar els seus hàbits, crear-los, acostumar-se. Dieta personalitzada, tallada a mesura, com un modista que fa una americana. Podia menjar de tot. Quasi. Evidentment hi hauria d'haver sacrificis, grans sacrificis. Havia tatxat de la llista totes les paraules relacionades amb xocolata, xocolata i xocolata.

Havia d'anar a comprar i va sortir amb el carret i la llista. L'omplí d'aliments sans i de qualitat (si havia de menjar poc, més valia menjar bé i que els àpats fossin un petit festí degustatiu).

Mes rere mes s'acostumà a deixar els súpers, anar al mercat i a la peixateria i carnisseria del barri. Oblidà la seva gran amant i educà els seus propis hàbits.

Però aquell agost no podia deixar de pensar en una crep de xocolata. Una crep de xocolata, nutella, nocilla, ben dolça i farcida, empalagosament bona. Aquella tarda sortí a comprar. Decidí concedir-se un caprici i el primer lloc on es dirigí era la cafeteria del costat de la biblioteca, on feien les millors creps del poble. Amb la boca aigualida li caigué l'ànima als peus: "Tancat per vacances".

04 de setembre 2008

Visions urbanes

Caminava de tornada a casa, el recorregut habitual amb aquell mal de cap habitual. Fets rellevants del mes d'agost, pregunten. La resposta d'una companya que em fa l'ullet no tarda en arribar-me a cau d'orella "la Carme ha pensat molt, no ha deixat de pensar". Els meus mal de cap en donen fe.

Caminava de tornada a casa, el cervell treballant encara, indagant, buscant fòrmules secretes, ballant amunt i avall, sense haver sortit d'aquelles quatre parets. Surt del ferrocarril i creua dos carrers. Una rialla sincera, espontània que evapora tots els pensaments laborals es dibuixa als seus llavis. Riu. Una visió urbana provoca aquest esclat, si tingués una càmara congelaria el moment, pensa.

Caminava de tornada a casa quan va veure un taxi i un taxista. Les finestres deixant entra la calor, la música animant els carrers i ell dins del cotxe, amb un micro a la mà, cantant, feliç. Visions urbanes, escenes espontànies que li recorden el sentit de la seva vida.

03 de setembre 2008

coral romput... de poetes

(4)

Hi ha poetes que quan es disposen a escriure
posen damunt la taula el cendrer, les tisores,
el tinter, el secant i moltes coses més.
Calculen les distàncies des del cap al paper.
Discretament assagen poc després el posat.
Darrerament escriuren, i escriuen coses pulcres,
potser renaixentistes, perfectament inútils,
sense les quals els hòmens treballen, amen, moren.
Hi ha poetes que, quan escriuen, en un lloc
deixen cor i rellotge - molesta el seu tic-tac
de corcó que rosega la pobra fusta humana -;
s'asseguren abans que dormen els seus fills
i dorm la seua dona, i aleshores es trauen els versos
com si fossen fotos duna "vedette"
- cada vers té una imbècil vanitat de "vedett" -
i consideren, greus, cadascun dels seus béns.

de Vicent Andrés Estellés

02 de setembre 2008

Retalls de vides robades

Complainte De La Butte - Rufus Wainwright

Primers de setembre. Treu el cap per la finestra, els últims calors de l'estiu ja es deixen sentir. Hi ha qui torna de vacances després d'unes setmanes de descans, la seva mirada perdent-se encara entre el vaivé de les ones dels mars propis els delata. Algunes persones les comencen ara i marxen atrafegades, amb bosses amunt i avall, il·lusionats. Hi ha qui encara ha de marxar, molt pocs, però aquests encara no s'han recuperat de la calor sufocant dels últims dies.

Primers de setembre. Ja és de nit quan agafa el tren. El clarejar del matí s'evapora entre la son que se l'endú entre estacions del camí. Avui llegeix i fa anglès. Vells propòsits per un nou curs, com any nou. De sobte la llum se'n va, el tren es paren i tot li recorda escenes d'una pel·lícula de terror mai filmada. Algunes veus la treuen dels seus pensaments més profunds; el que deu ser el conductor camina amunt i avall, travessant pels vagons i buscant solucions. Cinc minuts més tard segueixen el camí. Ja tot torna a la normalitat, pensa.

Primers de setembre. Avui toca corbata. L'estiu ja s'ha acabat; els vestits de mercadillo dissimulats i les camises modernes sense corbata es queden a un racó de l'armari, els divendres o l'any vinent podran tornar a sentir-se vius.

Primers de setembre. La nevera de casa estava mig buida; ahir va anar al mercat, avui només li manca comprar quatre coses de la casa, la carn i el peix. Sap que és dilluns, mal dia pels animals de mar, però el dia de demà se'l vol dedicar a ella, sense compromissos, sense cites. Sola. Va al super del barri i emplena el carret de carn, peix, llet, ous i xampú. A la sortida la calor s'ha convertit en tempesta, l'aigua sembla ofegar els carrers, i corre entremeliada plaça avall. Decideix esperar que amaini, fins que carrega totes les bosses i deixa que la pluja s'endugui el mal de cap.

Primers de setembre. Torna a casa després d'un dilluns de tornada. Plou. La música condueix les imatges dels seus pensaments. Gaudeix del moment, de la pluja, del setembre que ja torna, del dia a dia, dels retalls d'unes vides robades, de l'aire net que la tempesta deixa al seu pas.

01 de setembre 2008

Vacunes

Aquesta és la història de la burocràcia paperística en l'era de l'informació.

- D'això en trec una petita reflexió. I no, entenc que no se'm puguin donar les dades per telèfon. Però tots els tràmits que hauria de fer per saber si em van posar la vacuna l'any passat, em demostren que, en aquest país, encara tenim molt per avançar. Sembla increïble que estiguem a la Catalunya del 2008.

I, molt educadament, vaig penjar el telèfon.

Només volia saber si l'any passat, a l'operar-me d'apendicitis, em van posar la vacuna del tètanus o no, per no haver-me de tornar a vacunar. Però per telèfon no es poden facilitar les dades, no... "I com sé jo que vostè és realment qui em diu que és", si si, aquesta frase me la conec, l'he dita tants cops que li podria donar tots els arguments necessaris per no facilitar-me cap tipus d'informació. Ho entenc, encara que t'acabes preguntant, quin mal pot fer que algú aliè a mi arribi a saber si m'han vacunat o no?

Però la "parafernàlia" que hauria de fer per acabar tenint aquesta informació. Això sí que no té nom.
  1. Acostar-me a l'hospital en qüestió.
  2. Sol·licitar una còpia de l'historial clínic (evidentment no informatitzat).
  3. Rebre la còpia en paper al cap de mínim 15 dies.
  4. Interpretar els gargots mèdics.
I tot això perquè ells no interpreten l'historial del pacient i no et poden confirmar si et van vacunar o no. Lectura o interpretació? I jo que creia que la interpretació d'un text es donava més aviat en àmbits literaris i no en els mèdics-científics...

29 d’agost 2008

Mal de cap

Mal de cap. Punxant. Absorvent. Ennuvolat. Pensaments que es troben en embarbussaments. Fums que t'absorveixen tota raó.
Mal de cap. Sorolls de volum multiplicat. Cops de porta, veus estridents, una melodia estranya.
Mal de cap que no m'abandones ni amb la màgia química. Que em cegues i m'ensordeixes. Que em mareges i m'alteres. Que m'esborres el somriure.
El sol m'enlluerna i tanco els ulls. La mirada baixa intentant evitar senyals externes convertides en dolors afilats.

I de sobte te'n vas. Després d'acompanyar-me tot el dia. I el somriure apareix acompanyat d'una vella amiga i un petit de vuit mesos que tot just descobreix el món i la seva màgia.

Dark is the night for all

Temps de decisions, el moment de dir adéu, no et sentis petita, la nit és fosca per tots. És temps d'anar-se'n cap a l'oest, de ser el millor, i quan cau la tarda, la nit és fosca per tots.

Records retrobats de l'agenda del 96'... A-Ha "Dark is the night for all"

It's time we said goodbye
Time now to decide
O' don't you feel so small
Dark is the night for all

It's time we moved out West
This time will be the best
And when the evenings fall
Dark is the night for all

It's time...yeah, to break free
It's time to pull away
For you and for me

It's time...yeah, to break free
We need to celebrate the mystery
It's time we said goodbye

Time for you and I
O' don't you feel so small
Dark is the night for all


28 d’agost 2008

coral romput... inicis

Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d'infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge,
d'una certa grogor de pianos usats,
mentrestant la humitat amera l'empedrat
- hi ha fulles de lletuga espargides per terra -,
la conca entre les cames, el rosari en família,
la corda de l'escala - el carrer de la Mar,
el carrer del Miracle - i la filla major
brodant inicials conjugals al coixí,
l'avi de cos present entre quatre brandons,
els corcons de la taula. Una lenta tristesa,
un amor, unes llàgrimes, una pobra nostàlgia.

Vicent Andrés Estellés

27 d’agost 2008

El caballo ganador

Esa misma noche mandó un mensaje a su jefe.
He decidido apostar por el caballo ganador.

Ella tenía razón, tenía capacidad para alcanzar todo aquello que se propusiera, pero sus metas siempre eran las que otros le habían impuesto; sus logros, los que otros firmaban como propios. Había llegado el momento de aprender a volar, y para ello había que correr riesgos. Lo sabía y había dejado de asustarse por ello mismo. Su padre se lo dijo una vez...

Hijo mío, si quieres aprender a volar no puedes tirarte de la altura que una silla te ofrece.
Así nunca lo conseguirás. Debes irte al rascacielo que más pánico te de y lanzarte desde el último piso del mismo.


Tenía la experiencia, tenía el sueño, únicamente debía apostar por el caballo ganador: él mismo. La posibilidad del fracaso siempre existía, pero ¿por qué no iba a levantarse de nuevo?

La mañana siguiente no fue a trabajar.

26 d’agost 2008

Vides d'altri

Aquella tarda anava passejant per carrers d'una ciutat llunyana, perduda en els pensaments més inconscients, mirant el terra que trepitjava, els núvols que jugaven a fet i amagar amb el sol, els detalls d'una vida que se li escapava al seu davant.

A poc a poc va alçar la mirada, es va parar a una cantonada, deixant desaparèixer el temps, inmortalitzant els segons i el rastre d'unes vacances que s'estaven a punt d'acabar. Estimava aquella calma, aquell deixar fer, el guiar-se pels sentits oblidant tot raonament. Estimava la calma que impregnava aquell poble, els seus habitants que deixaven la porta oberta, la veïna que estenia la roba al carrer, l'àvia que jugava a cartes amb el seu nét sota l'arbre de la plaça, aquella entrada i aquell flaire que t'induïen a prendre un bon cafè.

Estimava la senzillesa dels seus somnis, la inocència de la seva mirada, la vida que et convidava a ser viscuda alegra i tranquil·lament.

Sense presses.

Roba estesa

24 d’agost 2008

Percepcions

Jo parlo i tu em respons.
Aparentment, el rerefons dels dos discursos és el mateix. Però en les meves paraules s'hi amaguen armes en contra d'ella i en la teva resposta couen paraules que semblen justificar la seva conducta i atacar la meva crítica.
Després arriba la meva rèplica, basada en defensar que la meva conducta - en tot moment natural i espontània - no té per què provocar un atac i, si ho fa, no el justifica.
Potser les teves paraules només intenten apropar situacions i entendre les percepcions humanes, jugant amb una empatia que, en aquests moments, s'alça com la gran arma mortal.

I les percepcions es converteixen en ferides, les paraules en discussió, l'ambient s'enrareix i els somriures d'una vetllada s'amaguen sota les mirades baixes.

És difícil pensar en les situacions, intentar entendre les persones i els seus actes sense que aquesta comprensió esdevingui una justificació als fets. És massa fàcil posar-se només al lloc d'una de les persones afectades i actuar com a advocat del diable o de l'àngel. Participar en la teranyina de les percepcions, armes camuflades, i sortir-ne escaldat, quan els somriures de la vetllada s'ofeguen entre les últimes gotes de vi d'una copa bruta. Potser hagués estat millor el silenci? Pot ser... O potser aquestes situacions necessiten ser viscudes. No ho sé. El que sí que és cert, és l'amargor i el regust d'unes paraules que volen posar punt i final, com a punyal clavant-se a una ferida, sense donar la opció a la cura; l'amargor i el regust d'una mirada baixa, impenetrable, que es perd en un horitzó inexistent; el silenci compungit de dos espectadors, inmersos entre l'atonicitat i la culpabilitat.

23 d’agost 2008

El dia a dia d'un executiu de poca categoria

Aquell dia començava malament.

Reunió a les 08:00h del matí amb el seu cap per comentar un projecte que li havia assignat en l'últim moment. Per sort havia tingut el cap de setmana per entendre'l i esboçar les pinzellades sol·licitades.
A les 10:00h del matí venia un treballador seu de torns intempestius per comentar unes millores del servei que havia d'oferir als seus clients.
A les 12:00h una nova reunió amb l'equip directiu per presentar l'estat i els resultats dels altres projectes que li pertanyien a ell, personalment.

I entre hores i hores: respondre les preguntes d'un equip, realitzar les estadístiques matinals, retocar a última hora documentació per reunions imprevistes, resoldre les incidències diàries, prendre decisions i el dia a dia habitual, amb les complicacions justes i necessàries. Però la realitat sempre superava la ficció, i realment no esperava estressar-se gaire, així ho havia decidit al llevar-se i conduir amb els ulls mig clucs.

Les 08:00h del matí, amb tota tranquil·litat acaba les estadístiques matinals que mostren uns resultats desastrosos. Les justificacions apareixeran fluïdament al moment oportú. Veu el seu cap arribar, entrar al seu despatx i sortir amb la seva secretària per anar a esmorzar. S'ho pren amb calma. Arriben les 09:00h i encara no l'ha cridat al seu despatx. Decideix, com a executiu de poca categoria, fugir a prendre un cafè per poder cultivar les reaccions que el salvaran del desastre de tantes reunions. Així que desapareix del seu lloc just en el moment oportú, dos minuts després sona un telèfon - que ningú no agafa - per convidar-lo entrar a la sala dels malsons. Quan arriba, la nota de la secretària a la seva taula: "t'esperen". Quarts de deu i queden 20 minuts per entendre les instruccions del cap i refer el document presentat amb nous punts de vista. Mentres hi treballa arriba el seu treballador; ho para tot i entre mig somriures i paraules amables intenta reconduir les conductes que l'allunyen de l'estàndard ideal de l'empresa, els objectius s'han d'assolir. Arriben les 12 i la reunió s'anul·la. Poc després se'n va a dinar, acaba les pinzellades dels nous punts de vista i se'n torna a casa.

Un cop al cotxe recorda el que li va dir una bona amiga: el dia a dia d'un executiu de poca categoria sempre és millor si es deixa l'estrés a la porta. Al cap i a la fi, són com titelles a mans d'éssers capriciosos que es mouen per on bufa el vent i més val saber-se deixar portar que no anar contracorrent.

22 d’agost 2008

Futurs

The future belongs to those
who believe in the beatuy of their dreams.

Eleanor Roosevelt

El futur pertany a aquells que creuen en la bellesa dels seus somnis. Paraules màgiques, oi? Creure en quelcom, somiar-hi, caminar en la seva direcció, poder superar els entrebancs i fer-se propi el futur. Creure en la bellesa dels somnis, en la seva màgia, en la seva realitat!

PROVA3

21 d’agost 2008

L'agenda del 96

Plena de la pols dels records passats. Endormiscada pels dies que s'ha passat dins d'una caixa vella. De nou plena de vida entre unes mans que la miren encuriosida, de qui descubreix moments viscuts, paraules dites, escrites, oblidades pel pas del temps.

Obre la primera plana. Setembre. Paraules que omplen tots els racons, els espais en blanc desapareixen per la força d'uns dies de joventut efervescent, adolescència que tot ho pot.

Cada matí a Àfrica es desperta una gasela. Ella sap que haurà de còrrer més que el lleó o serà caçada per ell.
Cada matí a Àfrica es desperta un lleó. Ell sap que haurà de còrrer més que la gasela o morirà de fam.
Quan surt el sol no importa si ets un lleó o una gasela, però hi ha una cosa que està clara, serà millor que comencis a còrrer.

19 d’agost 2008

Hoy vas a ser feliz

Per un d'aquells dies en què arribes a casa tard, carregada de bosses, després d'un dia entre normal i decepcionant, encens l'ordinador, proves de canviar d'imatge i funciona!

I és que realment avui i ara em sento així!

Ella se ha cansado, de tirar la toalla
va quitando poco a poco telarañas


15 d’agost 2008

ARGGGGGGGGGGGGGG

Moments d'aquells en què agafaries el teclat, la pantalla, el ratolí sense cua i tot plegat i ho estavallaries contra la finestra, esmicolant els vidres fins que et separen de la fresca que avui fa.

Renovació.
Nova imatge.
Ara mateix ho maleeixo tot plegat.

Tot desmuntat.
Si, còpia de seguretat feta. Però tot és un desgaravell desajustat d'aquells en què només t'hi pots perdre i sentir la ràbia que et fa coure la sang a les venes.

Senyal que encara en tinc.

No diré tancat per defunció perquè no s'ha mort, encara que ganes de matar-la no me'n falten.

ARGGGGGGGGGGG

Informàtica!
Ordinadors!
Html i parides mentals!

Apa siau.
Ho deixo per avui, que demà serà un altre dia i a més toca treballar.

A qui estigui de vacances, que vagi bé i eviteu les cues! I a qui no, benvinguts al món real...

Desig

Vas entrar a casa seva aquella nit. Ningú no va sentir-te, les teves passes silencioses pujant les escales, obrint la porta del passadís, oblidat el cruixir de la fusta del pis de dalt sota la teva presència. Entrares a la seva habitació i t'immiscires als seus somnis.

Ella estava a casa seva, masia restaurada, perduda entre els boscos i els camins, allà on els malsons no hi arriben. Sola. Era un dia de sol que foragitava la calor intensa de les últimes setmanes. Les mirades eren ardents. Un bon dia carregat d'electricitat, capaç d'estripar el poc espai que us separava. Parlàveu i us miràveu. Tot estava dit però el so dels mots no pronunciats resultaven carícies, jocs encoberts, inocències amagades, sensibilitats descobertes. Ella anava a la cuina a buscar el cafè, tu la perseguies, a dos metres, observant el voleiar de les seves faldilles al moure's, imaginant les cames i els tresors que s'amagaven rere aquells vestits de princesa. Ella sentia la teva mirada clavada i es fonia a cada passa. T'imaginava agafant-la per la cintura, suaument però amb força i determinació. Fent-la presonera del teu desig.

10 d’agost 2008

Fars del desert

Dunas Vivas


Era el que més desitjava al món. La tornada. Llars sota la intempèrie de la nit.

S'havia perdut en el mar dels seus somnis obscurs, navegant sense rumb, el timó a la deriva, l'onatge ferotge duent-lo a terres inhòspites per descubrir, on éssers de bellesa endemoniada l'intentaven seduir, embriagant-lo amb de verins emmascarats...

I necessitava aquella llum, els fars del desert que evitarien que es destruís al retrobar-se amb els penya-segats de la seva terra. Llum que les ombres no podien amagar, confondre, tal era la seva força. Però les sirenes de la nit, dels oasis perduts, taparen la seva mirada, embolcallaren els seus sentits, per tal que no pogués percebre la màgia de les certeses descongudes, l'aroma de la llar, les emocions oblidades...

Fars del desert, trobeu-lo, salveu-lo de si mateix i dels seus monstres. Sirenes imaginàries, malsons somiats una i altra nit, oasis perduts que neguen la vida.

07 d’agost 2008

Moviment

No fugis, segueix movent-te.
Camina, pren la direcció que et marqui el vent.
Segueix la passarel·la o crea tu la teva pròpia.
Desvia't del camí, busca la drecera.
Dóna una volta entorn de la casa.
Les estàtues estan glaçades.
Imatges mortes de les persones que un dia van ser.
Es van parar.
El món dóna voltes sobre el seu propi eix.
Gira entorn el seu sol.
Busca la teva estrella. Tu ets lliure, pots anar-la a cercar.
Que no sigui la inèrcia qui gui les teves passes, sinó la il·lusió.
Mira com brilla el sol.
Sent la màgia de la pluja.
La nit t'acarona i el vent t'ajuda a avançar.
Camina.
Desvia't del camí, busca la drecera.
O segueix endavant.
Un món de somnis t'espera.

De camí

05 d’agost 2008

Tard o d'hora tot s'acaba

És ben cert.

Tornen a ser quarts de sis, les sis del matí, i sec novament amb el cafè amb llet davant de l'ordinador. El despertar-se és lent, sumament lent, les parpelles es neguen a aixecar-se amb la força i vitalitat amb què ho feien fa una setmana.

De les tres setmanes ja només en queda la boirina dels records, dies de vacances que s'evaporen al passat.

Tornem a les cròniques del dia a dia, a buscar la història amagada a aquella imatge guardada com un tresor. Històries de somnis i malsons, de realitats i fantasies que trenquen la rutina!


Siluetes de mar

27 de juliol 2008

Perduda entre les oficines de turisme


Realment, la vida laboral d’una persona que atén deu mil turistes (per dir una xifra qualsevol) al llarg d’una temporada d’estiu, que repeteix deu mil vegades les mateixes frases, aconsellant els mateixos llocs per visitar i tot amb el mateix somriure congelat, deu ser força avorrida. Aquests estranys éssers fan de la barra que els separa amb els turistes el seu bastió. Muralla impenetrable. Pitgen el play i torna a sonar la mateixa música arrítmica: el mirador, les muralles, la platja i vés a saber què més. Veus monòtones que reciten la lliçó de memòria. Però que poc es preocupen de les mirades encuriosides dels rostres que tenen davant. Cada persona és única, els interessos poden ser diferents, els consells a donar dependran de si porten tovalloles i para-sols o motxilles i xiruques.

Doncs bé, resulta que les persones que últimament em trobo a les oficines de turisme, sembla que han oblidat aquesta lliçó bàsica.

Més que rebre la informació que sol·licitem, som mers espectadors de recitals no gaire poètics, que diguem. I si anem d’agosarats i preguntem per alguna ruta que la guia ens recomana, la resposta que rebem és que només tenen informació del seu “ayuntamiento”. Doncs ganes encara tinc de tornar-hi amb el mapa de l’ “ayuntamiento” per dir-li ben clar i alt: doncs miri, resulta que aquesta ruta que ni coneix, sí que està aquí, en aquest poblet i, és més, surt anunciada a la seva pròpia web.

26 de juliol 2008

De vacances

Aigües cristalines


Aigües fredes i cristal·lines, petjades difuses entre l’onatge. Calor del sol que acarona la pell, brisa marina que et du els mil aromes dels pescadors de la zona, aigües gelades que et fan sentir viva, peixos que escapen al sentir-te a prop, rumors de jocs entre la mar i el vent.

Acluques els ulls i deixes que totes les sensacions et condueixin als paradisos secrets que amaguen. La teva mirada es retroba amb una dolça realitat lluny dels edificis d’oficines, del tecleig, de les veus que ofereixen ajudes i consultes, lluny de tot el que feia del dia a dia una rutina cansada i feixuga, prop de les fugides que et permeties cada tarda, a l’agafar el tren i tornar a viure.

Enyorança? Dels esmorzars entre somriures i anècdotes, dels rostres desconeguts ocults rere els mots internautes, de la petita que s’escola entre les cames demanant carícies.

De vacances. Parèntesis als remolins de la vida, deixant que les corrents marines se m’enduguin on el sol decideixi. De vacances. Silencis per fi retrobats. Somriures renovats. Mirades que se segueixen perdent-se ria avall, fins a trobar-se amb la immensitat de l’oceà.


Les llums de l'oceà

25 de juliol 2008

Generacions

Genracions



De sobte, després de mesos i mesos de bones intencions sense fets que les realitzessin, es va retrobar amb la seva mirada. S'havia encongit uns centímetres més, però estava més eixerida que l'últim cop que la va veure, empresonada en quatre parets familiars.

Els seus ulls encara brillaven quan la feia somriure, mirant esperençada al cel, sabent que un dia retrobaria l'únic home que va estimar.

Cada arruga del seu rostre relatava una història. Les seves mans eren el més viu testimoni del pas del temps, de la duresa de la postguerra i d'aquella vida que somiava tenir i que només va viure en somnis.

Aquell dia es retrobaren dues generacions. Les paraules perdudes se les enduia el vent, i només en quedava aquella imatge que entrellaçava el present i el passat, que anclava el record amb les rialles del temps que havia d'arribar.

24 de juliol 2008

Vell pescador

Al capvespre pescador


Vell pescador que sortires de nit. La tempesta et sorprengué entre les ones mogudes d’un mar que semblava adormir-se tranquil.

Amb una lleugera barca t’endinsares cap al frondós bosc d’aigües salades, les gavines semblaren voler quedar-se a terra, pressentint les sorpreses de la feréstega nit.

Cantaves tot tirant la xarxa, esperant trobar quelcom que alimentés els teus, aquells que havies deixat enrere. Melodies entonades al vent, paraules sobre llibertat i amor a la mar que ningú més sentí.

No tingueres temps d’observar com aquells núvols carregats d’electricitat avançaven cap a tu. Agafares els rems intentant fugir del que era inevitable, però estaves massa lluny de la costa i entre llamps i trons una onada se t’empassà, conduint-te a les terres secretes de l’oceà que tant admiraves.

Entre sirenes i belles fades somrigueres als éssers fantàstics que t’envoltaven. La teva barca tornà a casa, cavall de mar sense genet.

Els teus la deixaren a la platja, esperant que algun dia apareguessis caminant entre les aigües per recuperar les quatre fustes que et feren navegar entre els teus somnis de pescador.

14 de juliol 2008

Parèntesis

Dies per aclucar els ulls i deixar-se portar.
Dies en què el sol serà qui et desperti.
Dies per gaudir sota una ombra amb un llibre a la mà.
Dies per perdre's entre plans, carreteres i pobles a descobrir.
Dies en què la brisa marítima de l'Atlàntic et refrescarà.

S'obre un parèntesis dins la rutina diària. Un parèntesis de silenci, de rialles, de mirades.

Dilluns a la nit, carretera i manta. Les meigues de Galícia ens esperen a l'Atlàntic.

13 de juliol 2008

Allò que et fa somriure en un dia gris

Hi ha dies que esdevenen remolins i no tens més remei que deixar-te endur per l'onatge salvatge de la successió de moments i fets. Per sort, aquesta mena de dies tenen una hora d'inici i una de final i solen estar empresonats entre les parets d'una oficina que no saps si desitjar que desaparegui o que perduri en el temps. Sensacions confuses depenent de la situació: a vegades et sembla que t'afogaràs i no sobreviuràs, i d'altres en canvi t'omplen el cos d'una adrenalina que te'n fa addicte, i et sents com a punt de baixar per un tobogan d'aquests kamikazes i assolir els reptes imposats i autoimposats.

En el meu cas, és ben fàcil saber quan estic en un moment d'aquests. Silenciosament (i a vegades no tant silenciosament) tararejo i canto una cançò, sempre la mateixa, i no sé ben bé perquè aquesta; potser per recordar-me que amb o sense remolí segueixo sent feliç? o per què la vida és un miracle i l'amor un altre? per la llibertat?

Amo a una mujer clara, que amo y me ama, sin pedir nada, o casi nada, que no es lo mismo pero es igual.
(...)
Soy feliz, soy un hombre feliz y quiero que me perdonen por estos días, los muertos de mi felicidad.




Sempre els mateixos versos.

Tinc una companya de feina que ja em coneix i quan em sent que tararejo, que canto interiorment, sap que passa quelcom i que potser és millor no dir-me res deixant que tregui el cap de l'aigua i respiri profundament o que la baixada del kamikaze sigui fantàstica.

I l'altre dia, quan em semblava que no era capaç de treure el cap de l'aigua, i aquesta a més a més era estancada i em provocava un malestar poc comú, l'altre dia va cantar ella:



No vaig poder si no oblidar l'aigua, l'estancament, els remolins interiors i somriure. Somriure davant la sorpresa de que coneixia aquell cantautor, somriure davant d'una resposta que em va alliberar d'un captiveri.

Petits detalls que et fan somriure en un dia gris.

08 de juliol 2008

Contant els minuts

Un matí menys, ja només en queden tres. No baixis la guàrdia encara, que ara és massa fàcil fer-ho i justament per això molt perillòs. No pots fallar, pensa en que només en queden tres.

És el que li diu cada matí una veu amable, amiga, que quan la mira pot arribar a copsar el cansament, la necessitat d'uns dies per parar-ho tot i sentir-se abandonada als capricis del temps.

Però cada moment en què desitja i pensa en l'arribada del divendres a la tarda, quan aquesta pausa esperada l'embolcalli i pugui prendre's el temps que necessita per fer totes aquelles coses trivials però importants que ha anat deixant de costat; cada cop que mira esperançada cap al divendres no pot evitar sentir una punxada i una sensació de buidor amaga la seva mirada. Aquesta alegria, aquesta necessitat... igual que fa un any. Igual que fa un any quan sortia alegrament, pensant en el viatge exòtic que farien amb la seva parella, pensant en les vacances que tenia ben merescudes, amb un somriure il·luminant tota la ciutat quan una sola trucada el va esmicolar en mil bocins.

Aquella felicitat va desaparèixer ràpidament, omplint-se per una estranya tristesa que encara avui l'acompanya.

I quan pensa en la propera tarda de divendres, no pot evitar recordar aquella trucada al ferrocarril, aquella carretera que la duia fins a ell, aquella veu que li deia que no corrés i aquella àrea de servei.

I intenta somriure, s'obliga a fer-ho, pensant en que és millor així. El millor que li podia passar era alliberar-se de la presó en que s'havia convertit la seva vida.

07 de juliol 2008

Llamps i trons

Tornava a casa. El sol s'amagava del vent rere núvols grisos que anunciaven tempestes, la ràdio nova del cotxe deia que al Pre-Litoral, a les comarques de Tarragona i cap a la zona del Montseny s'hi deixaven sentir les primeres pluges. Jo corria cap a casa, deixant que el vent refrescat fés ballar els meus cabells.

I de sobte, començo a veure a la llunyania llamps que cauen del cel, castigant algun punt indeterminat del meu destí. Un, dos, tres, i podia seguir contant. Vaig començar a sentir-me neguitosa, amb quatre xatarres em dirigia al bell mig de la tempesta; llamps que queien, i si...? Un munt de preguntes sense resposta es formulaven dins meu. La imaginació, traidora, començava a navegar cap a móns tenebrosos on l'heroïna, jo, havia d'esquivar llamps i trons i salvar-se de l'energia elèctrica d'aquella tarda de diumenge.

Poc després, sortint d'un peatge, cauen pedres del cel. Pedres grans, molt grans, piquen amb violència contra el vidre del cotxe. No es veu res, no hi veig més enllà. El cotxe de davant no és conscient que anar sense llums en moments així és quasi un acte delicitiu. A cinquanta per hora a l'autopista. Se senten els llamps i els trons, visibilitat reduïda a cinc metres i escaig, pedres que t'amanacen en ferir-te per vidres esquinçats. Por. Angoixa. Cotxes que es paraven al voral, incomplint tota norma viària. I jo que només volia sortir d'allà, com si fos un malson fet realitat.

04 de juliol 2008

Mama (ana ahabak)



Mama (ana ahabak) de Christina Stürmer.

Guerres innecessàries, rostres d'infants convertits en fantasmes d'una vida que els ha deixat les armes a les mans.

Mama, sag mir was du meinst.
Sag mir warum es hier so dunkel ist.
Mama, sag warum du weinst,
Ich weiß nicht warum du traurig bist.
Sind das Sternschnuppen da oben?
Was ist dort vorbei geflogen?
Warum friere ich so sehr?
Warum dein Herz so schnell?
Wieso wird es dort hinten hell?
Wo kommt dieser Donner her?

Mama, ana ahabak!
Mama, ich liebe dich!
Mama ana ahabak!
Komm doch und beschütze mich!

Mama wohin soll`n wir geh`n?
Ich will nachhause, es ist schon so spät!
Mama, warum niederknien?
Was sagst du? Ist das nicht ein Gebet?
Zieh` nicht so an meiner Hand!
Wieso drückst du mich an die Wand?
Und warum geh`n die Lichter aus?
Ich kann kaum noch etwas seh`n,
Sag, wieso müssen wir hier stehen?
Warum gehen wir nicht nach Haus`?

Mama, ana ahabak!
Mama, ich liebe dich!
Mama ana ahabak!
Komm doch und beschütze mich!

Mama, ana ahabak!
Ich seh` die Sterne nicht!
Ich sehe nur dein Gesicht!

Kannst du mir sagen, wo wir sind?
Wo laufen diese Leute hin?
Sag mir, ist unser Weg noch weit?

Warum sagst du denn nichts mehr?
Wieso sind deine Augen leer?
Sag, bin ich schuld?
Es tut mir leid!

Mama, ana ahabak!
Mama, ich liebe dich!
Mama ana ahabak!
Komm doch und beschütze mich!

Mama, ana ahabak! (Mama, ana ahabak!)
Denn wenn die Nacht anbricht; (wenn die Nacht anbricht)
Mama, ana ahabak! (Mama, ana habak!)
Sehe ich die Sterne nicht!
Ich sehe nur dein Gesicht! (Nur dein Gesicht)
Verlass mich bitte nicht!

23 de juny 2008

Un dia especial

Sempre va ser un dels dies més especials de la meva infància. El final de l'escola coincidia amb la bossa de caramels ben plena que duia als meus companys per celebrar un dels millors dies en l'univers dels infants. L'aniversari.

Celebrava que ja començava a ser més gran, que l'escola s'acabava i ja es veia el camí cap a un estiu ple d'oci i diversió, on la imaginació escampava els núvols de pluja de la primavera, celebrava que ja començava l'estiu amb la platja, la piscina, la ruixada d'aigua fresca amb la manguera, al terrat de casa.

Sempre serà un dia especial, pels records que m'arriben de temps oblidats, per la felicitat de ser viva i viure amb qui estimo, per poder sentir, riure, plorar, escoltar els ocells, notar la cremor del sol a la meva pell, ja ha deixat de ploure!
Ahir va ser un dia especial. Una sorpresa, un 27 fet d'espelmes al terra del menjador enfosquit, un dinar de delicte, una tarda de jocs. Un dia en què es pot arribar a tenir la lluna en un cove!
Gràcies!

18 de juny 2008

L'home modern

Un món nou s'obria davant de la seva mirada. Estava acostumat a veure grans rascacels al seu entorn, a caminar empenyent-se amb la multitud pretesament civilitzada. I de sobte tot era silenci, un horitzó nou que s'obria davant seu, lluny dels grisos esmorteïts, dels sorolls de màquines, telèfons mòbils, converses robades de la intimitat aliena.

Va abraçar aquella estranya soledat, fent-se seu el destí incert, el més enllà desconegut. Deixant a un costat l'americana, la corbata, el maletí i tota maquinària moderna, per endinsar-se en aquell desert i perdre's en si mateix. Creia que potser seria l'única manera de conèixer el rostre que s'amagava rere la careta que havia utilitzat des de feia massa anys.

Un més enllà desesperant

16 de juny 2008

Una mirada que es perd i un somriure agraït

Dilluns a la tarda va anar a les classes de tai-xí. L'estòmac es rebel·lava i començava a llençar crits de guerra. Decidí anar-se'n a comprar alguna cosa per calmar aquella impacient ànsia que creixia dins seu. A la botiga del poble no hi havia massa alternatives i la consciència no li deixava agafar una pasta, així que convertí aquells avorrits iogurts desnatats de llimona en un pastís imaginat, que refrescava el seu jove cos, foragitant la xafogor durants uns moments.

Uns estiraments, llum tènue, música nova que una companya havia dut. I un altre cop aquella postura, dreta i mig-asseguda a la vegada, "l'arbre" li deia el professor. Els ulls clucs, la respiració profunda, els braços lleugerament alçats, les cuixes en tensió, el pes centrat, l'esquena recta, i els pensaments sobrevolant un present en que el més important era la consciència del propi jo.

I va ser llavors quan el va tornar a veure assegut en aquell llit, quiet i inmòvil. El dolor que ella sentia a les espatlles, de la tensió acumulada durant el dia, la inmovilitat dels seus membres, eren per ell la seva presó. No hi podia viure més en un cos com aquell, necessitava fugir, renéixer, tornar a sentir la llibertat dels moviments tímids, com si fos un nadó que aprèn a caminar. I potser per això, quan ella va tornar a veure el seu cos inert, fred, ja no l'hi va reconèixer, "ja no és ell", recorda que va pensar. I era cert, ja no era ell. Ell havia marxat , abandonant una presó que ja no li pertanyia.

Gràcies, gràcies a tots pels comentaris que m'heu deixat avui. I per vosaltres i per tot aquell que es passi per casa avui, una cançò que m'ha fet abandonar la mirada a la deriva i somriure tímidament.

Damien Rice: "The Blower's Daughter"


comparteix amb...