23 d’agost 2008

El dia a dia d'un executiu de poca categoria

Aquell dia començava malament.

Reunió a les 08:00h del matí amb el seu cap per comentar un projecte que li havia assignat en l'últim moment. Per sort havia tingut el cap de setmana per entendre'l i esboçar les pinzellades sol·licitades.
A les 10:00h del matí venia un treballador seu de torns intempestius per comentar unes millores del servei que havia d'oferir als seus clients.
A les 12:00h una nova reunió amb l'equip directiu per presentar l'estat i els resultats dels altres projectes que li pertanyien a ell, personalment.

I entre hores i hores: respondre les preguntes d'un equip, realitzar les estadístiques matinals, retocar a última hora documentació per reunions imprevistes, resoldre les incidències diàries, prendre decisions i el dia a dia habitual, amb les complicacions justes i necessàries. Però la realitat sempre superava la ficció, i realment no esperava estressar-se gaire, així ho havia decidit al llevar-se i conduir amb els ulls mig clucs.

Les 08:00h del matí, amb tota tranquil·litat acaba les estadístiques matinals que mostren uns resultats desastrosos. Les justificacions apareixeran fluïdament al moment oportú. Veu el seu cap arribar, entrar al seu despatx i sortir amb la seva secretària per anar a esmorzar. S'ho pren amb calma. Arriben les 09:00h i encara no l'ha cridat al seu despatx. Decideix, com a executiu de poca categoria, fugir a prendre un cafè per poder cultivar les reaccions que el salvaran del desastre de tantes reunions. Així que desapareix del seu lloc just en el moment oportú, dos minuts després sona un telèfon - que ningú no agafa - per convidar-lo entrar a la sala dels malsons. Quan arriba, la nota de la secretària a la seva taula: "t'esperen". Quarts de deu i queden 20 minuts per entendre les instruccions del cap i refer el document presentat amb nous punts de vista. Mentres hi treballa arriba el seu treballador; ho para tot i entre mig somriures i paraules amables intenta reconduir les conductes que l'allunyen de l'estàndard ideal de l'empresa, els objectius s'han d'assolir. Arriben les 12 i la reunió s'anul·la. Poc després se'n va a dinar, acaba les pinzellades dels nous punts de vista i se'n torna a casa.

Un cop al cotxe recorda el que li va dir una bona amiga: el dia a dia d'un executiu de poca categoria sempre és millor si es deixa l'estrés a la porta. Al cap i a la fi, són com titelles a mans d'éssers capriciosos que es mouen per on bufa el vent i més val saber-se deixar portar que no anar contracorrent.

1 comentari:

Efrem ha dit...

Ep! Aquest post m'ha recordat, des de la primera a la última paraula, l'estil de porca misèria. Hehehe, escenes que no per quotidianes deixen de ser interessants. Què hi ha més interessant que la realitat, i què més real que la quotidianitat...? En fí, que gràcies per passar-te pel meu bloc, la veritat és que la història que narro és com tu molt bé dius una història real, la de moltes noies. És la vida, així de simpàtica! Seguiré visitant-te per llegir-te, m'ha agradat el teu blo. Salutacions!! :)

comparteix amb...