26 d’agost 2008

Vides d'altri

Aquella tarda anava passejant per carrers d'una ciutat llunyana, perduda en els pensaments més inconscients, mirant el terra que trepitjava, els núvols que jugaven a fet i amagar amb el sol, els detalls d'una vida que se li escapava al seu davant.

A poc a poc va alçar la mirada, es va parar a una cantonada, deixant desaparèixer el temps, inmortalitzant els segons i el rastre d'unes vacances que s'estaven a punt d'acabar. Estimava aquella calma, aquell deixar fer, el guiar-se pels sentits oblidant tot raonament. Estimava la calma que impregnava aquell poble, els seus habitants que deixaven la porta oberta, la veïna que estenia la roba al carrer, l'àvia que jugava a cartes amb el seu nét sota l'arbre de la plaça, aquella entrada i aquell flaire que t'induïen a prendre un bon cafè.

Estimava la senzillesa dels seus somnis, la inocència de la seva mirada, la vida que et convidava a ser viscuda alegra i tranquil·lament.

Sense presses.

Roba estesa

2 comentaris:

Gatot ha dit...

les presses -diuen- mai són bones...

i de fet, viure al "lloc de sempre" no té perquè condicionar-nos a viure amb presses... sovint ens eduquem a unes conductes que anem repetint i ens falta temps cada dia...

llevar-se 10 minuts abans...

quan tenia una feina "normal" anava de salt a girona cada dia a la mateixa hora; cada els mateixos embussos i els mateixos problemes per aparcar; un dia, per casualitat vaig marxar 10 minuts abans: vaig fer el trajecte en la meitat de temps i vaig aparcar a la primera... i vaig tenir temps de llegir el diari tot fent un cafè...

petons i llepades!

alcaliudelsmots ha dit...

Sempre trobes moments per aillar-te del dia a dia i sumergir-te en el no res del pensament. Són sensacions que m'agraden. Hi ha moltes hores de concentració a la vida diària i quan surts d'aquest cercle ho acabes agraint. Qualsevol excusa és bona per sortir i retrobar-te amb la fotografia o simplement amb l'aborriment.

M'agrada la foto d'aquest carreró.

Una abraçada

comparteix amb...