Era el que més desitjava al món. La tornada. Llars sota la intempèrie de la nit.
S'havia perdut en el mar dels seus somnis obscurs, navegant sense rumb, el timó a la deriva, l'onatge ferotge duent-lo a terres inhòspites per descubrir, on éssers de bellesa endemoniada l'intentaven seduir, embriagant-lo amb de verins emmascarats...
I necessitava aquella llum, els fars del desert que evitarien que es destruís al retrobar-se amb els penya-segats de la seva terra. Llum que les ombres no podien amagar, confondre, tal era la seva força. Però les sirenes de la nit, dels oasis perduts, taparen la seva mirada, embolcallaren els seus sentits, per tal que no pogués percebre la màgia de les certeses descongudes, l'aroma de la llar, les emocions oblidades...
Fars del desert, trobeu-lo, salveu-lo de si mateix i dels seus monstres. Sirenes imaginàries, malsons somiats una i altra nit, oasis perduts que neguen la vida.
Comentaris
En resum, m'ha agradat moltíssim el teu últim text "fars del desert", aniré passant per llegir els teus textos si em dones permís.
D'una somiadora.
Estel·la(Sant Pere Pescador,Alt empordà)