25 de juliol 2014

Fields of rain...

Torno a agafar el cotxe i condueixo en direcció a rehabilitació, ja he deixat en Bernat amb la seva àvia, quan de sobte sona una cançó que acompanya el matí,  la pluja que cau amb parsimònia i el meu estat emocional.

Fields of gold de Sting

http://youtu.be/KLVq0IAzh1A

Per un moment aquesta matinada m'he sentit mala mare... i al veure escrit aquest pensament ho veig com una exageració però així són certes emocions,  irracionals i exagerades.

Fa dies que el petit ós es desperta sovint a les nits, de fet sembla que s' hagi fet amic de les febrades puntuals i els mocs i no les deixa anar. Com a causa o efecte o senzillament com a un element més de la suma s'ha hagut de separar de nosaltres i passar el dia a l'escola bressol o quan la febre no li permet amb la iaia. I de la combinació de tots els elements en resulta nits intranquil·les i de dormir poc.

Però avui no s'ha queixat i jo m'aferrava a la idea d'aprofitar fins l'últim minut de son que el petit ens regalés.

En David em pregunta si tindrà febre i jo molt convençuda li responc que segur que no, que se'ns hauria queixat com fa de costum i que no estaria dormint o movent-se tranquil al bressol. Però jo no comptava amb què estigués tant ko com per cridar-nos l'atenció pobret... i quan l'he anat a veure a quarts de cinc estava a 38.5 ... l'he abraçat,  bressolant-lo,  fent-li petons sanadors i xiuxiuejant-li un ho sento a cau d'orella. Després he deixat que la màgia de l'apiretal fes el seu efecte mentres menjava abraçat a mi i s'acabava adormint profundament una hora més.

21 de juliol 2014

Coses de ser mare

Quan em vaig quedar embarassada i ja a finals de l'embaràs vaig decidir reactivar aquest bloc. Molts pensaven (i deien) que era molt agosarada i que potser no podria amb tot.

I és ben cert, tenien tota la raó.

Els últims cinc mesos he viscut en una bombolla fent un curset de maternitat exprés i amb les pràctiques reals de forma simultània. I ara m'han deixat anar per retornar a la vida que tenia abans de néixer en Bernat...

Amb el que el temps s' escola entre els meus dits i tot allò que voldria fer es queda en un futur condicional incert. I vés a saber si aquest bloc de petites històries personals romandrà actiu gaire temps més,  però aquest -ia segueix existint i la voluntat hi és...

O sigui que per ara aquí seguim. I avui retorno per deixar-vos amb una imatge d'un petit kit de supervivència de la mare treballadora que vol continuar uns mesos més amb l'alletament del seu fill tot i les hores de feina i de viatges en tren!

30 d’abril 2014

Una foto per setmana 17/52 - Mirades íntimes

13a setmana - 17/52

Mirades intenses que ens uneixen en els moments més íntims. Paraules silencioses que es queden entre tu i jo. Somriures que es dibuixen entre les parpelles...

Una foto per setmana 16/52 - La meva primera mona

12a setmana - 16/52

Divendres Sant vam anar d'excursió al Poblat íber de Samalús. El padrí m'havia portat una mona molt bonica però no va ser fins després de dinar que no la vam obrir.  Mmm... boníssima!

21 d’abril 2014

Una foto per setmana 15/52 - Amb la Laia

11a setmana - 15/52

Feia dies que ens havíem de veure amb la Núria i Laia i finalment vam quedar el dijous a Granollers. Vam anar de passeig, mirant les botigues i fugint de les parades del mercat.
Al migdia vam decidir buscar algun lloc per menjar i vam acabar al Lavivi, assaborint un menú boníssim! Vam posar-vos a tu i a la Laia a sobre la taula per fer-vos alguna foto dels dos junts. I allà estaves fent ganyotes i mirant de reüll aquella nena que tenies al costat. Semblava que deies: si no la miro no en veurà i no vull pas que em toqui!

Tot s'ha de dir que la següent foto de la sèrie ensenya un Bernat ben somrient!

17 d’abril 2014

Una foto per setmana 14/52 - De bocaterrosa

10a setmana - 14/52

L'Elena ja ens ho va dir, és bo que comencis a estar bocaterrosa, t'anirà bé per la columna, el coll, els músculs i els ossos, és el peatge a pagar per poder arribar a gatejar i això segur que t'agradarà molt!

A la seva consulta t'hi vam posar i de seguida et queixaves; passen els dies i segueix sense agradar-te massa, potser a mesura que passi el temps t'anirà agradant més! I fins aleshores ens ho prendrem com un exercici diari en el que a estones explores, com a la foto d'aquesta setmana, i a altres crides i plores perquè no t'hi vols estar.


04 d’abril 2014

Una foto per setmana 13/52 - Rius

9a setmana - 13/52


Avui 30 de març fas ja dos mesos i aquests dies de primavera grisa ens contagies les teves rialles!

Felicitats petit!


30 de març 2014

Una foto per setmana 12/52 - El teu plor

8a setmana - 12/52

Ningú pot dir que la maternitat i la paternitat són fàcils, però igual de difícils són com meravellosos i extraordinaris... Són móns per descobrir els més petits, per intentar entendre'ls, alguns cops amb èxit, altres sense. Fins que arriben moments en què tant petits com grans es submergeixen en una mena de desesperació de la que només troben sortida amb les tècniques de proba-error o bé compartint el plor més sincer del que no sap què més fer i del que no sap una altra manera d'expressar-se.

Gana, son, pipis, mal de panxa, pets que no surten, amor, escalfor, mama, papa... Des dels desitjos més primaris fins als més emocionals ens els fas saber amb aquest plor, aquesta veu i aquesta carona.


28 de març 2014

Una foto per setmana 11/52 - I després de menjar... calma

7a setmana - 11/52

A les tardes, quan el sol encara no ha caigut i tu menges alguns cops més tranquil, altres més esverat, et sols adormir al meu costat al sofà estant.

Mirar-te aleshores és com mirar la calma en sí, transmets pau i serenitat i despertes en els qui et miren un desig d'abraçar-te i menjar-te a petons :)


26 de març 2014

Una foto per setmana 10/52 - La primera ruta fotogràfica

6a setmana - 10/52

Bé, primer de tot dir que aquesta foto no és meva, la va fer l'Álex Gierecke amb el seu mòbil :)
Gràcies per cedir-nos-la padrí!

Em feia molta il·lusió fer sortides amb en Bernat i començar a portar-lo a les rutes fotogràfiques de femfotos! Mai havia estat a les Llobateres i l'espai semblava prometedor. Així que aquell diumenge nou de març vam sortir amb el mocador i una motxilla a gaudir d'un dia esplèndid acompanyats d'amants de la natura i la fotografia que algunes vegades et prenien com a model!

24 de març 2014

Una foto per setmana 9/52 - La teva primera manualitat.

5a setmana - 9/52

Feia dies que havia vist aquella proposta de manualitats a través del facebook i em va semblar molt bona idea i un detall ideal pel dia del pare i pel títol de padrins que encara no havia fet.

I aquell dia, amb l'ajuda de les tietes, vam fer de les teves petges, les teves primeres papallones! I la planta del teu peu va ser el millor testimoni de la teva primera manualitat!

14 de març 2014

Una foto per setmana 8/52 - Vida social

4a setmana - 8/52

Ja són quatre setmanes amb nits interrompudes i dies que passen amb sensacions que no fas "res". No és cert, fas créixer una vida, un petit que et mira amb ulls d'enamorat, completament depenent de tu i de la família que l'envolta. 

Una de les millors coses que anem fent els dos junts és mantenir una mica la vida social. Sigui amb visites a casa d'aquestes que et permeten dutxar-te o cuinar o endreçar o el que sigui, o bé voleiant per la urbanització, per Cànoves, Sant Antoni, Cardedeu o Llinars!

Aquesta setmana vàrem sortir amb la Cristina, un petit passeig fins al local social de la urbanització, on als petits els va agafar gana i mentre tu menjaves, jo prenia un Aquarius amb unes patates i et feia aquesta fotografia. 

12 de març 2014

Una foto per setmana 7/52 - Uoou

3a setmana - 7/52

Cada dia ets més expressiu i avui ens regales plors, somriures, cares encuriosides i mirades que parlen!
Uoou, sembla que diguis, has vist això mama?

Una foto per setmana - Preparat per l'acció

2a setmana - 6/52

Avui fa una setmana que va néixer així que decideixo celebrar-ho amb la seva primera sessió de fotos. Agafo la càmera i aprofito mentres en David el canvia.

A en Bernat no li sol agradar, com a mínim les primeres setmanes, i sembla que en comptes de canviar-li els bolquers l'estiguem portant a l'escorxador pobret...

Aquí es comença a preparar pel sarau, arribaran moments de "guerra" i moments de pau!

07 de març 2014

Una foto per setmana: el nostre primer projecte fotogràfic

Fa temps, la Malka, una bona amiga em va descobrir un bloc en anglès "Bluebird" que incorporava un projecte fotogràfic interessant per fer amb nens, es tracta de fer una foto per setmana del teu fill en la seva vida quotidiana. Ella el va començar amb la Violette!

Quan el vaig veure, vaig decidir que també el faria quan neixés en Bernat, però "entre pitos i flautes", com diríem a casa, fins avui no m'hi he pogut posar! I això que ho faig tot des del mòbil i de quan el petit mussolet em deixa!
Començo doncs avui amb la setmana 5/52 en la que va neixés i les seves primeres setmanes de vida les aniré publicant més seguides fins que arribi a la imatge setmanal!

1a Setmana - 5/52: Ha arribat un súper guerrer de l'espai!

Quan me'l van portar semblava un petit alien, tot embolcallat amb una tovallola groga, uns ulls amb antibiòtic i un nas ple de puntets blancs... El dia següent el seu aspecte ja era un xic més diferent, i després de canviar-li els primers bolquers i vestir-lo amb la seva segona mira ja jugava a fer de super-guerrer de l'espai i traient la llengua!

06 de març 2014

L'arribada d'en Bernat

En Bernat ja té poc més d'un mes i sembla que dos ahir que tornava a escriure al bloc i de sobte la creativitat arriba a les hores més intempestives quan aquest petit mussolet em manté desperta i vull intentar deixar testimoni de tots els canvis que vivim i visc dia a dia.

Començo doncs a publicar aquests retalls de vida, sentiments, emocions, moments, somnis i realitats; començo amb el relat del dia "D", el dia en què tot canvia, el 30 de gener.

************

He passat els dos últims dies molt cansada, físicament esgotada, amb tiretes sense haver fet majors esforços que els habituals.

Dimecres a la tarda, em sento especialment cansada, però encara em ve de gust sentir l'aire fred de gener a la pell i caminar una mica. En David i jo sortim a fer un passeig per darrera de casa, abans que la tarda acabi de caure. Sense saber-ho serà l'últim passeig que farem sent un de sol. Ara, dies més tard, ho penso i m'emociono, llàgrimes d'emoció i felicitat, o com diria la Malka, d'amor cósmic.

La nit de dimecres a dijous dormo poc, com és costum darrerament. Et sento moure't dins meu i somric. Sento com els homes de casa es lleven per començar el dia, a nosaltres avui ens tocarà la 2a visita de corretges. Tots tenim feina ;)
Em llevo, tinc gana. Faig un got de llet amb galetes mentre no han sortit de casa encara, els desitjo un bon dia i els diem adéu. Minuts més tard, quan ja m'he decidit a intentar dormir més, començo a pujar les escales i sento una fiblada a la pell, a la zona de l'abdomen. I a continuació una mica de líquid calent rajant... No és pipi, vaig al lavabo, la pèrdua és mínima, líquid clar, no fa olor, definitivament crec que he començat a trencar aigües i que van sortint poc a poc... Però encara no he expulsat ni el tap mucós! De tant en quan vaig sentint aquesta escalforeta líquida entre les cames.

Truco a en David abans que siguin les vuit i comenci a treballar. "No et preocupis, no sento encara contraccions, mal de regla una mica, però res més. Intentaré dormir un xic més i et vaig informant. Pensa que després vindrà la meva mare i no estaré sola, i no sé si hauríem d'anar a les corretges o directament a urgències, per què la pèrdua és molt lleu. Anem parlant!"

Però no m'adormo.

Encenc l'aplicació de les contraccions i començo enregistrar-les.

Parlo amb la Núria i amb la Malka. No dormo.
Sembla que això deuen ser contraccions, molestes, però un dolor més que suportable.
Tinc gana.
Menjo més.
Sec a la pilota.
Tanco els ulls.
Parlo amb tu, petit, crec que ja ha arribat el nostre dia!
Practico respiracions, em concentro en el moment.
Parlo amb en David i l'informo.

Ma mare arriba, riu, està contenta i se sent alleugerida d'estar a casa amb mi, la seva gran por era que en un moment així estés sola a casa...

Mares, un club al qual començaré a integrar-me plenament en breus.

Truco a l'hospital, de corretges res, directa a urgències. Sembla que em mig increpin per telf i tot... Com és que no hi havia anat ja! Molt senzill, per evitar esperes innecessàries, per estar còmode a casa, i caminar, i sentir-me tranquil·la i relaxada.

En David surt de la feina, pren-te el temps que necessitis, nosaltres esperem. Ma mare es queda. Jo menjo caldo vegetal amb pasta i un platan, que un cop allà vés a saber quan tornaré a menjar! Ho acabo de preparar tot en un estat de nerviosisme tranquil. Em dutxo, t'amanyago, em respons amb les teves patadetes dolces.

Arribem a l'hospital a les 13.30h aprox. Quan em miren primer (l'Emi) creuen que no he trencat aigües... Però al fer-me el tacte queda palès que així és. És el primer tacte que em fan, fa mal, li dic que esperi un segon i intento relaxar-me. Quan acaba em diuen que estic molt verda, que ni tant sols arriben al coll de la matriu, que està molt amunt.

Resultat: bossa trencada però sense haver iniciat encara el treball de part.

Va per llarg.

Em col·loquen el registre i em diuen que em posaran posglandines, al tenir la bossa trencada sembla que no és bo que em deixin seguir el curs natural i que és millor ajudar al procés. La veritat, em poso a les seves mans.

M'hauré d'estar dues hores quieta i estirada, sentiré més contraccions i de les que fan més mal i són més intenses. A les dues la Gemma (ginecologa) i l'Emi i la Lali em posen la medicació, corretges, etc.

Comença l'espectacle.

No estava preparada per suportar el dolor estirada, sense moviment, sense dutxa, només amb les respiracions, el massatge d'en David i la seva presència. Fan mal, molt mal. En David em mira, em consola, m'amanyaga, m'aplica calor, riu amb mi de l'esbojarrada idea de veure sèries. Em recolza plenament i ho noto, sóc feliç que estigui aquí. Segueixen fent molt mal, més intens, menys pausat. Penso en que no ho aguantaré, els minuts no passen, la Lali em renya perquè em moc i perden el registre, però no em puc estar quieta! És molt poc empàtica, no hi ha feeling, no necessito tornar a sentir que estic molt verda, necessito comprensió, paraules d'ànims... Sort d'en David, em recorda el que hem treballat a pre-part, m'aplica escalfor, amb la seva mirada em transmet calma, amor, serenitat, força, tot un món.

Arriba un moment en que entra una altra llevadora, és la Inma! Va estar present a les primeres visites amb la Merche i a la primera eco!!! Ella em salva de la Lali, sense ni tant sols saber-ho. Una cara amiga, una persona empàtica que t'entén i t'ajuda, dóna consells a en David sobre com alleugerir el dolor amb altres massatges. No te'n vagis li demano, i no se'n va.

Crec que a les tres ja no aguantava el dolor i vaig començar a demanar l'epidural. El mal era molt intens i no creia estar preparada per tolerar-lo molta estona estant estirada... La Lali em deia que encara quedava molt, que el part era això, que ni parlar-ne d'epidural encara i que el dolor era normal, com que què esperava! Les seves paraules encara em desesperaven més, no sé si es podia posar al meu lloc o no, però no ajudava gaire amb el que em deia. Ni podia imaginar que un dolor com aquell es pogués allargar moltes hores, era inconcebible per mi i fins i tot la idea d'una cesària sonava per moments millor a allargar aquella situació tant com les seves paraules em transmetien.

Per sort la Inma em deixava una altra sensació. Ella m'explicava i em deia que ara tocava esperar i que després depenia de com havia avançat.
Una fita, espera fins les 16h, i a les 16h jo ja demanava insistent l'epidural. Queixica, desesperada, volia que em miressin ja, que es necessitava la ginecologa, que l'avisessin que l'estava veient i estava a fóra. Finalment la Lali va fer de nou el tacte. Dues hores i ja havia dilatat 4-5 cm (jo vaig entendre 4,5 i vaig ser l'anècdota de la tarda, tanta precisió no tenen (; ).

Ja podien avisar l'anestesista i ja era qüestió de temps que arribés. Les posglandines havien fet molt bon efecte, semblava que tothom estava sorprès! Vaig poder-me llevar per fer pipi, però estava tant dèbil del dolor que només vaig aconseguir anar al wc i quedar-me incorporada al llit, semi asseguda a la vora. I quan venia una contracció la Inma m'ensenyava com suportar-la millor. Mentrestant jo ja començava a expirar fent més escàndol, era una manera d'alleugerir tot el que estava sentint.

Recordo les mirades d'en David. La seva veu, les seves mans, com em ventava, com em somreia, com em recordava com respirar, com li apretava les mans, com m'abraçava i em deia que m'estimava. També recordo parlar amb tu, petit, demanant que m'ajudessis.

No va ser fins les 17.45h aprox que va arribar l'anestesista, un noi estranger. L'espera va ser més suportable doncs ja sabia que l'havien avisat i que era qüestió de temps, que el dolor hauria de tenir un final... L'havia d'avisar cada cop que vingués una contracció i ell m'anava repetint que no em podia moure, i jo que no sabia si ho aconseguiria, però si, així va ser.

Després ja estava de 6 cm i al cap de poc les contraccions seguien, però ja no notava aquell dolor sinó una pressió i una necessitat d'apretar molt gran. Em deien que parés, que era molt d'hora i intentava relaxar-me. Encara no estaves prou baix i et seguia parlant. En algun moment semblava que aconseguís relaxar-me durant uns minuts, com caient en un altre estat de consciència.

I al cap de poc una altra llevadora em visita pensant que encara sentia dolor, i en un altre tacte ja estic de 8 cm. I al cap de poc de 10 i en Bernat va baixant, ajudant-me, però el coll encara no s'ha borrat del tot, un medicament més i a les 20.20 entrem per fi a la sala de parts, apreta, apreta, més seguit i un tall, i quelcom que surt i alleugera la tensió, para em diuen, una volta de cordó, ja està, perfecte, un més, i de sobte ja et veig!

El meu petit alien!

Estaves tot blauet, recobert d'una substància com blanquinosa, semblaves tant indefens en aquell moment!

En David em diu que et van posar sobre meu mentre et tallaven el cordó, però sóc incapaç de recordar-ho...
Només et torno a veure quan et van portar als meus braços, tot embolicat, increïble... Un nas infladot i tot ple de puntets blancs, cabells castanys i unes pestanyes ben llargues i boniques. Te tenia agafat amb l'esquerra i t'anava mirant a tu i a en David, feliç, drogada d'emoció i d'incredulitat...

Ho havíem aconseguit, els dos! Havies nascut a les 20.32h del 30/01 pesant 3,230 kg i amb un test agbar de 9-10-10.

Després l'expulsió de la placenta que es va fer eterna, i el cosir els punts, i finalment a esperar a la sala de dilatació amb tu començant a agafar-te al meu pit i amb en David al costat, somrient, cansat i mort de gana! ;)

19 de febrer 2014

Una cançó... Flirt The Wind de Nick Roach

De casualitat l'he trobada per internet, la seva melodia, les seves veus, tot em transporta a un estat de pau, calma i tranquil·litat.



Your green skirt flirts the wind as I follow you
Through crowds of gray a thousand voices play

Begin umbrella beats but I still follow you
Through the pouring rain hopscotch where puddles drain

Give only careful peeks because if you notice me
You just might look away the thought makes me afraid

As we roam, your shadow becomes my home
Where I’m alone And I hold,
these dreams that are all that I own
All that I know

Footsteps forgot and lost where I am wandering
Fade in and out the world around me

Swift wind, forget my skin where I am wandering
A thousand little sounds are drowned when you’re around me

I’m scared to step too close because that would make you real
This dream could drift away the thought makes me afraid

11 de febrer 2014

Mussolets

Diuen que és normal tenir predileccions per algun animal.
Diuen que els mussols estan de moda.

Diuen moltes coses però no les sents fins que t'hi trobes.

Ens hi vam començar a fixar quan buscàvem algun vinil per decorar l'habitació d'en Bernat. I vam pensar que seria un bon animal per formar part de les seves nits i dies, doncs n'escoltaria el seu cant moltes de les nits i no els trobaria mai al mirar per la finestra, i d'aquesta manera, els podrà veure dia i nit i escoltar-los quan el sol es pongui.

Ara ja els tenim aquí, els mussolets al costat del seu llit, amb uns petits amics dins d'un globus que se'ls miren com se'l miraran a ell quan dormi.

Gràcies Alex pels regals!!!!

05 de febrer 2014

Aquella noia

Amb un bolígraf a la mà, asseguda al llit d'una habitació interior de porta trencada, amb un radiocasset vell, rebobina una cinta desgastada i copia aquella lletra que la transporta a un món diferent, d'amors i desamors de la veu d'en Carles Sabaté.

S'imagina sent la noia de l'altre cantó del bar, creuant mirades entre el fum del bar, i es transporta a móns imaginaris on ella és la protagonista de l'amor d'una lletra de cançó.

Anys després, torna a sentir la mateixa cançó quan condueix cap a casa. Ja no se sent la protagonista d'una cançó de Sau, però sap que la millor melodia és la que ha anat creant amb el pas dels anys i sent que les històries d'amor no existeixen només a les lletres romàntiques d'amors i desamors sinó també en una dolça realitat.

27 de gener 2014

No encara...

S'acosta una data, és un moment important per tu, per la teva parella, pel que ha de néixer, per la teva família i pels amics. Tothom està emocionat. Tothom està nerviós. Tothom té moltes ganes de que el petit arribi, veure'l i conèixer-lo. Tot es prepara per ell.

Mentrestant, a casa, seguim tranquils, gaudint d'aquests darrers dies de calma; ja s'han acabat els exàmens, cremem rostolls, ell talla les fustes seques per tenir combustible per la xemeneia, anem a comprar llenya per ampliar la reserva, passegem pels camins que d'aquí poc farem els tres, quedem amb amics fent broma sobre si els haurem de fer fora de casa ràpid o de si haurem de marxar corrents, etc. Però tot en un mar interior d'onatge tranquil.

I la data s'acosta. I quan més a prop està més s'agita el mar emocional de totes les persones que estan pendents d'unes bones noves que no arriben.

Havia sentit de futures mares que es posen nervioses a causa de l'entorn, on preguntes com: "encara no?", "què tal?", "hi ha novetats?" i similars els afecten de mala manera. Em creia immune a aquest tipus de nerviosisme, pensant que és el més normal del món que les persones que t'apreciïn et preguntin i estiguin pendents, i que és bo saber-se acompanyat. Si bé era capaç d'entendre que hi ha situacions en que ja necessites que el moment arribi i aquest tipus de comentaris constants no ajuden massa, no em sentia formar part d'aquest cercle, i en certa manera tampoc m'hi sento ara... no obstant... quan respons aquesta pregunta més de 10 cops al dia sense contar les vegades que ho fa la teva parella, t'esgotes mentalment, i l'onatge nerviós de totes les persones que tens al voltant amenaça en assetjar el teu petit mar en calma.

La bona intenció, l'interès més sincer i noble, les ganes de saber de tu i de la nova vida que estàs a punt de començar sol acompanyar aquesta sèrie de preguntes que els diferents canals de comunicació del segle XXI facilita (whatsapps, facebook, hangouts, twitter i altres xarxes socials, a més, és clar, del telèfon), i el pensar en aquesta motivació és el que et salva de cridar als quatre vents: "no, encara no! que ja us avisarem quan arribi!!!!".

Però entre pregunta i pregunta no pots evitar imaginar la possibilitat de poder penjar cartells a l'entrada de la recepció de qualsevol missatge de les xarxes socials, com qui posés un contestador automàtic al telèfon, que digués: "No encara... està molt bé resguardant-se de la fred que ha d'arribar. Quan ens saludi us ho farem saber a tots!". I a partir d'aquí, si encara vols deixar un missatge, endavant ;)

La conclusió de la meva petita història:

  1. Gràcies a tots i totes per preguntar, sents que hi ha persones tant de les que veus habitualment com de les que no que estan pendents de tu i això et fa sentir estimat.
  2. A la propera futura mare, personalment, no li preguntaré quan arribi la data. Són moments importants, íntims i que cadascú pot viure d'una manera o d'una altra. A vegades potser el millor és esperar a que et donin notícies o més endavant.
  3. Tampoc m'espantaré o m'emocionaré o posaré el crit al cel si no em responen al moment o senzillament si ja no rebo resposta o si aquesta és breu i automàtica com sortida d'un patró. A l'altra banda de la xarxa potser comença a reinar-hi la desesperació d'un regal que no arriba, de tantes altres preguntes com la meva o de qualsevol altra situació desconeguda. 
  4. I un dels millors consells per les receptores d'aquests missatges que un metge li va dir a una amiga i que vés a saber si potser acabaré seguint és que si et comença a afectar desconnectis les xarxes i bloquegis el canal d'entrada. El més important ets tu i el petit, i el que més necessites és tranquil·litat. 


22 de gener 2014

Pla de naixament

Algun cop heu intentat plasmar unes preferències sobre com ha de ser un moment que serà un dels moments més significatius de la vostra vida?

És curiós com cada dona pensa abans del Dia De que li dic jo. Algunes tenen por, altres tenen una idea molt clara de com els agradaria que fos, altres no hi pensen, altres senzillament no en tenen cap idea, altres - com jo que diu la meva parella - són molt "hippie-flowers-pau-i-amor-que-tot-ha-d'anar-bé".

No tinc ni la més remota idea de com serà, però sé que sigui com sigui, serà. Intento gravar-me a la memòria el que diu la meva llevadora, que quan la ment comenci a jugar les seves males passades recordem sempre que "jo estic aquí per què tu puguis néixer" i ens centrem en el petit (o petita) que ha de sortir.

Avui, per fir, quan ja queden només vuit dies per la data probable de part m'he decidit a omplir el pla de naixament. A marcar unes caselles que permetran a l'hospital saber quines són les meves preferències - com si jo mateixa ho tingués tant clar, sembla que diu una veueta interior.

No em fa por (ara), no temo al dolor (ara) tot i que no sé si el resistiré ni com, ni si cridaré que em droguin ja o que m'obrin d'una vegada per treure'm en Bernat (cosa que mai diria que hauria de cridar, el part per cesària és el que menys desitjo, però mai se sap què fa l'esgotament físic i emocional de parts que semblen històries de mai acabar). Tinc ganes de que arribi el dia i les parts més escatològiques li fan més fàstic a la meva parella que misteriosament a mi. Tot i que no vull que em gravin, no cal ;)



16 de gener 2014

Petites-grans sorpreses

Dilluns dos de setembre del 2013.

Comença de nou el setembre, la feina desbordant, l'estiu s'escola en les últimes tardes de tranquil·litat.
Arribo a casa, cansada encara de l'activitat del cap de setmana i desbordada d'emocions.
El nostre petit, encara sense nom, creix. Són ja quatre mesos i escaig i sembla que fos ahir que vèiem aquell resultat positiu en un tros de plàstic.

Arribes a casa i em portes una petita-gran sorpresa. Una orquídia lila que desprèn vida, amor, esperança, il·lusió i tot un món de possibilitats. El primer cop que em fas un regal així, per què sí, unes flors delicades per uns moments especials. T'abraço i et miro emocionada. Tot es diu en una sola mirada.

Dijous setze de gener del 2014.

Quatre mesos i escaig després les flors que la nostra estimada orquídia sembla que comencen a caure. Quatre mesos engalanant el menjador amb la seva bellesa, quatre mesos acompanyant el creixement d'en Bernat. I ara, quan sembla que ja queda poc perquè el nostre petit arribi, ella comença a perdre les flors, potser per deixar espai al seu petit somriure que de ben segur il·luminarà totes les estances d'aquesta vella casa de poble.

I qui sap, qui sap si la caiguda de la seva última flor simbolitzarà la teva arribada...


08 de gener 2014

Set

Aquesta nit de cap d'any hem dormit abraçats celebrant que ja fa set anys que ens vam unir amb aquesta casa. Aquest dia 1 de gener ens hem llevat somrient pensant en la fred que passàvem aleshores, quan encara no teníem ni la calefacció i ens escalfàvem amb una estufa de llenya i quatre radiadors d'oli, dormíem escoltant el vent escolar-se per les finestres i miràvem una pel·lícula en un futton de dues places on  dormíem quan feia massa fred per pujar a l'habitació.

Set anys en família, amb en Joel i la Tana, i aquest setè any que començarà sense aquesta petita reina egípcia però amb un nou-vingut més, en Bernat, i un Joel que ja no és el nen que podia agafar la bicicleta i sortir a voltar per les pujades i baixades de Cànoves, sinó el noi que ara pensa en les motos, el somriure d'alguna noia i el que la nit li farà viure.

Set anys construint records en aquestes parets a quatre vents. Sembla mentida com passa el temps... Set anys de grans moments, i els que vindran!

Casa... Any 2007

05 de gener 2014

"L'elecció del nom" - Història d'una sèrie fotogràfica I

Molts ja coneixeu la meva passió per la fotografia, però generalment he estat jo la que s'ha amagat darrera la càmera, essent poques vegades l'element central que l'objectiu i el fotògraf ha de capturar.

Però el tenir en Bernat dins meu i l'haver fet ja varis reportatges de dones embarassades em van fer desitjar guardar també un petit record de tot aquest moment. L'Àlex i l'Ana van ser els fotògrafs que han fet possible aquests moments i tot just ara començo a veure. Els tres hem participat en les idees de fotografies, el muntatge i finalment jo me n'encarrego de la selecció i el revelat digital de les fotografies que vam fer el dia 22 de desembre del 2013.

L'elecció del nom


Una de les idees que em van venir de veure altres fotografies sobre embaràs i dones embarassades per internet era capturar l'elecció del nom d'en Bernat en una imatge. Finalment, després de 51 fotografies fetes, unes 15 editades, he acabat fent aquesta elecció de 7 imatges... Ara no sabria com seguir amb la selecció per quedar-me'n un parell o tres, s'accepten suggerències!








comparteix amb...