27 de gener 2014

No encara...

S'acosta una data, és un moment important per tu, per la teva parella, pel que ha de néixer, per la teva família i pels amics. Tothom està emocionat. Tothom està nerviós. Tothom té moltes ganes de que el petit arribi, veure'l i conèixer-lo. Tot es prepara per ell.

Mentrestant, a casa, seguim tranquils, gaudint d'aquests darrers dies de calma; ja s'han acabat els exàmens, cremem rostolls, ell talla les fustes seques per tenir combustible per la xemeneia, anem a comprar llenya per ampliar la reserva, passegem pels camins que d'aquí poc farem els tres, quedem amb amics fent broma sobre si els haurem de fer fora de casa ràpid o de si haurem de marxar corrents, etc. Però tot en un mar interior d'onatge tranquil.

I la data s'acosta. I quan més a prop està més s'agita el mar emocional de totes les persones que estan pendents d'unes bones noves que no arriben.

Havia sentit de futures mares que es posen nervioses a causa de l'entorn, on preguntes com: "encara no?", "què tal?", "hi ha novetats?" i similars els afecten de mala manera. Em creia immune a aquest tipus de nerviosisme, pensant que és el més normal del món que les persones que t'apreciïn et preguntin i estiguin pendents, i que és bo saber-se acompanyat. Si bé era capaç d'entendre que hi ha situacions en que ja necessites que el moment arribi i aquest tipus de comentaris constants no ajuden massa, no em sentia formar part d'aquest cercle, i en certa manera tampoc m'hi sento ara... no obstant... quan respons aquesta pregunta més de 10 cops al dia sense contar les vegades que ho fa la teva parella, t'esgotes mentalment, i l'onatge nerviós de totes les persones que tens al voltant amenaça en assetjar el teu petit mar en calma.

La bona intenció, l'interès més sincer i noble, les ganes de saber de tu i de la nova vida que estàs a punt de començar sol acompanyar aquesta sèrie de preguntes que els diferents canals de comunicació del segle XXI facilita (whatsapps, facebook, hangouts, twitter i altres xarxes socials, a més, és clar, del telèfon), i el pensar en aquesta motivació és el que et salva de cridar als quatre vents: "no, encara no! que ja us avisarem quan arribi!!!!".

Però entre pregunta i pregunta no pots evitar imaginar la possibilitat de poder penjar cartells a l'entrada de la recepció de qualsevol missatge de les xarxes socials, com qui posés un contestador automàtic al telèfon, que digués: "No encara... està molt bé resguardant-se de la fred que ha d'arribar. Quan ens saludi us ho farem saber a tots!". I a partir d'aquí, si encara vols deixar un missatge, endavant ;)

La conclusió de la meva petita història:

  1. Gràcies a tots i totes per preguntar, sents que hi ha persones tant de les que veus habitualment com de les que no que estan pendents de tu i això et fa sentir estimat.
  2. A la propera futura mare, personalment, no li preguntaré quan arribi la data. Són moments importants, íntims i que cadascú pot viure d'una manera o d'una altra. A vegades potser el millor és esperar a que et donin notícies o més endavant.
  3. Tampoc m'espantaré o m'emocionaré o posaré el crit al cel si no em responen al moment o senzillament si ja no rebo resposta o si aquesta és breu i automàtica com sortida d'un patró. A l'altra banda de la xarxa potser comença a reinar-hi la desesperació d'un regal que no arriba, de tantes altres preguntes com la meva o de qualsevol altra situació desconeguda. 
  4. I un dels millors consells per les receptores d'aquests missatges que un metge li va dir a una amiga i que vés a saber si potser acabaré seguint és que si et comença a afectar desconnectis les xarxes i bloquegis el canal d'entrada. El més important ets tu i el petit, i el que més necessites és tranquil·litat. 


2 comentaris:

XeXu ha dit...

Pensa com et sentiries si tothom passés de tu i ningú no et digués res. Potser no està tan malament ser el centre d'atenció per uns dies, i negar que es tinguin nervis no és massa creïble. No crec que hi hagi algú que pugui quedar-se impassible davant de la imminència de donar a llum. És clar que l'ambient hi influeix, però no som de pedra.

Carme Fortià ha dit...

Són sentiments contradictoris, oposats i retrobats en sí. L'alegria de sentir-se estimat barrejada amb un nerviosisme creixent que es pot agreujar amb cada nova pregunta i la possible desesperació que algunes mares senten perquè el moment no arriba.

No és tant el meu cas, ni molt menys. Però conec diferents persones que no han viscut bé aquesta última espera, que el nerviosisme i el "no poder més" els passa factura i depèn del cas, ser el centre d'atenció és bo, però a vegades contrapruduent perquè tenen més tensió i pressió encara, i aquesta situació els fa encara estar pitjor.

En el meu cas concret, visc aquesta espera amb tranquil·litat. Clar que hi ha nervis, però no és un estat d'alerta constant o nerviosisme desesperant. Gaudeixo dels darrers dies i d'aquesta calma. El cap de setmana em va sorprendre agradablement amb tantes persones que estaven pendents de mi i d'aquest moment, però després de preguntes similars durant cada dia, he arribat a entendre el que havia sentit a dir a algunes mares i en alguna ocasió fins i tot tenia ganes de parar el mòbil i desconnectar.

És difícil explicar-me, com et deia, són sentiments contradictoris per una banda i retrobats per una altra! ;)

comparteix amb...