Passa al contingut principal

"L'elecció del nom" - Història d'una sèrie fotogràfica I

Molts ja coneixeu la meva passió per la fotografia, però generalment he estat jo la que s'ha amagat darrera la càmera, essent poques vegades l'element central que l'objectiu i el fotògraf ha de capturar.

Però el tenir en Bernat dins meu i l'haver fet ja varis reportatges de dones embarassades em van fer desitjar guardar també un petit record de tot aquest moment. L'Àlex i l'Ana van ser els fotògrafs que han fet possible aquests moments i tot just ara començo a veure. Els tres hem participat en les idees de fotografies, el muntatge i finalment jo me n'encarrego de la selecció i el revelat digital de les fotografies que vam fer el dia 22 de desembre del 2013.

L'elecció del nom


Una de les idees que em van venir de veure altres fotografies sobre embaràs i dones embarassades per internet era capturar l'elecció del nom d'en Bernat en una imatge. Finalment, després de 51 fotografies fetes, unes 15 editades, he acabat fent aquesta elecció de 7 imatges... Ara no sabria com seguir amb la selecció per quedar-me'n un parell o tres, s'accepten suggerències!








Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Sergi ha dit…
A mi em sembla que la tria és clara, la vas fer tu mateixa! Ja ens havies ensenyat una foto, i jo crec que és la més explicativa, la que se't veu tota tu estirada amb la panxota, assenyalant el nom de Bernat, mentre que es veuen els altres noms tatxats. A mi em sembla que és la que transmet més.
5 de gener del 2014, a les 22:57
Carme Fortià ha dit…
Gràcies Xexu!!! Cert que havia fet una primera elecció ràpida quan encara no les tenia totes i editada amb un programa que generalment no utilitzo ;)
5 de gener del 2014, a les 23:42
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...
3 comentaris
Més informació

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació