Passa al contingut principal

No encara...

S'acosta una data, és un moment important per tu, per la teva parella, pel que ha de néixer, per la teva família i pels amics. Tothom està emocionat. Tothom està nerviós. Tothom té moltes ganes de que el petit arribi, veure'l i conèixer-lo. Tot es prepara per ell.

Mentrestant, a casa, seguim tranquils, gaudint d'aquests darrers dies de calma; ja s'han acabat els exàmens, cremem rostolls, ell talla les fustes seques per tenir combustible per la xemeneia, anem a comprar llenya per ampliar la reserva, passegem pels camins que d'aquí poc farem els tres, quedem amb amics fent broma sobre si els haurem de fer fora de casa ràpid o de si haurem de marxar corrents, etc. Però tot en un mar interior d'onatge tranquil.

I la data s'acosta. I quan més a prop està més s'agita el mar emocional de totes les persones que estan pendents d'unes bones noves que no arriben.

Havia sentit de futures mares que es posen nervioses a causa de l'entorn, on preguntes com: "encara no?", "què tal?", "hi ha novetats?" i similars els afecten de mala manera. Em creia immune a aquest tipus de nerviosisme, pensant que és el més normal del món que les persones que t'apreciïn et preguntin i estiguin pendents, i que és bo saber-se acompanyat. Si bé era capaç d'entendre que hi ha situacions en que ja necessites que el moment arribi i aquest tipus de comentaris constants no ajuden massa, no em sentia formar part d'aquest cercle, i en certa manera tampoc m'hi sento ara... no obstant... quan respons aquesta pregunta més de 10 cops al dia sense contar les vegades que ho fa la teva parella, t'esgotes mentalment, i l'onatge nerviós de totes les persones que tens al voltant amenaça en assetjar el teu petit mar en calma.

La bona intenció, l'interès més sincer i noble, les ganes de saber de tu i de la nova vida que estàs a punt de començar sol acompanyar aquesta sèrie de preguntes que els diferents canals de comunicació del segle XXI facilita (whatsapps, facebook, hangouts, twitter i altres xarxes socials, a més, és clar, del telèfon), i el pensar en aquesta motivació és el que et salva de cridar als quatre vents: "no, encara no! que ja us avisarem quan arribi!!!!".

Però entre pregunta i pregunta no pots evitar imaginar la possibilitat de poder penjar cartells a l'entrada de la recepció de qualsevol missatge de les xarxes socials, com qui posés un contestador automàtic al telèfon, que digués: "No encara... està molt bé resguardant-se de la fred que ha d'arribar. Quan ens saludi us ho farem saber a tots!". I a partir d'aquí, si encara vols deixar un missatge, endavant ;)

La conclusió de la meva petita història:

  1. Gràcies a tots i totes per preguntar, sents que hi ha persones tant de les que veus habitualment com de les que no que estan pendents de tu i això et fa sentir estimat.
  2. A la propera futura mare, personalment, no li preguntaré quan arribi la data. Són moments importants, íntims i que cadascú pot viure d'una manera o d'una altra. A vegades potser el millor és esperar a que et donin notícies o més endavant.
  3. Tampoc m'espantaré o m'emocionaré o posaré el crit al cel si no em responen al moment o senzillament si ja no rebo resposta o si aquesta és breu i automàtica com sortida d'un patró. A l'altra banda de la xarxa potser comença a reinar-hi la desesperació d'un regal que no arriba, de tantes altres preguntes com la meva o de qualsevol altra situació desconeguda. 
  4. I un dels millors consells per les receptores d'aquests missatges que un metge li va dir a una amiga i que vés a saber si potser acabaré seguint és que si et comença a afectar desconnectis les xarxes i bloquegis el canal d'entrada. El més important ets tu i el petit, i el que més necessites és tranquil·litat. 


Comentaris

Sergi ha dit…
Pensa com et sentiries si tothom passés de tu i ningú no et digués res. Potser no està tan malament ser el centre d'atenció per uns dies, i negar que es tinguin nervis no és massa creïble. No crec que hi hagi algú que pugui quedar-se impassible davant de la imminència de donar a llum. És clar que l'ambient hi influeix, però no som de pedra.
Carme Fortià ha dit…
Són sentiments contradictoris, oposats i retrobats en sí. L'alegria de sentir-se estimat barrejada amb un nerviosisme creixent que es pot agreujar amb cada nova pregunta i la possible desesperació que algunes mares senten perquè el moment no arriba.

No és tant el meu cas, ni molt menys. Però conec diferents persones que no han viscut bé aquesta última espera, que el nerviosisme i el "no poder més" els passa factura i depèn del cas, ser el centre d'atenció és bo, però a vegades contrapruduent perquè tenen més tensió i pressió encara, i aquesta situació els fa encara estar pitjor.

En el meu cas concret, visc aquesta espera amb tranquil·litat. Clar que hi ha nervis, però no és un estat d'alerta constant o nerviosisme desesperant. Gaudeixo dels darrers dies i d'aquesta calma. El cap de setmana em va sorprendre agradablement amb tantes persones que estaven pendents de mi i d'aquest moment, però després de preguntes similars durant cada dia, he arribat a entendre el que havia sentit a dir a algunes mares i en alguna ocasió fins i tot tenia ganes de parar el mòbil i desconnectar.

És difícil explicar-me, com et deia, són sentiments contradictoris per una banda i retrobats per una altra! ;)

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu