Passa al contingut principal

Vides d'altri

Aquella tarda anava passejant per carrers d'una ciutat llunyana, perduda en els pensaments més inconscients, mirant el terra que trepitjava, els núvols que jugaven a fet i amagar amb el sol, els detalls d'una vida que se li escapava al seu davant.

A poc a poc va alçar la mirada, es va parar a una cantonada, deixant desaparèixer el temps, inmortalitzant els segons i el rastre d'unes vacances que s'estaven a punt d'acabar. Estimava aquella calma, aquell deixar fer, el guiar-se pels sentits oblidant tot raonament. Estimava la calma que impregnava aquell poble, els seus habitants que deixaven la porta oberta, la veïna que estenia la roba al carrer, l'àvia que jugava a cartes amb el seu nét sota l'arbre de la plaça, aquella entrada i aquell flaire que t'induïen a prendre un bon cafè.

Estimava la senzillesa dels seus somnis, la inocència de la seva mirada, la vida que et convidava a ser viscuda alegra i tranquil·lament.

Sense presses.

Roba estesa

Comentaris

gatot ha dit…
les presses -diuen- mai són bones...

i de fet, viure al "lloc de sempre" no té perquè condicionar-nos a viure amb presses... sovint ens eduquem a unes conductes que anem repetint i ens falta temps cada dia...

llevar-se 10 minuts abans...

quan tenia una feina "normal" anava de salt a girona cada dia a la mateixa hora; cada els mateixos embussos i els mateixos problemes per aparcar; un dia, per casualitat vaig marxar 10 minuts abans: vaig fer el trajecte en la meitat de temps i vaig aparcar a la primera... i vaig tenir temps de llegir el diari tot fent un cafè...

petons i llepades!
Anònim ha dit…
Sempre trobes moments per aillar-te del dia a dia i sumergir-te en el no res del pensament. Són sensacions que m'agraden. Hi ha moltes hores de concentració a la vida diària i quan surts d'aquest cercle ho acabes agraint. Qualsevol excusa és bona per sortir i retrobar-te amb la fotografia o simplement amb l'aborriment.

M'agrada la foto d'aquest carreró.

Una abraçada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu