Passa al contingut principal

El dia a dia d'un executiu de poca categoria

Aquell dia començava malament.

Reunió a les 08:00h del matí amb el seu cap per comentar un projecte que li havia assignat en l'últim moment. Per sort havia tingut el cap de setmana per entendre'l i esboçar les pinzellades sol·licitades.
A les 10:00h del matí venia un treballador seu de torns intempestius per comentar unes millores del servei que havia d'oferir als seus clients.
A les 12:00h una nova reunió amb l'equip directiu per presentar l'estat i els resultats dels altres projectes que li pertanyien a ell, personalment.

I entre hores i hores: respondre les preguntes d'un equip, realitzar les estadístiques matinals, retocar a última hora documentació per reunions imprevistes, resoldre les incidències diàries, prendre decisions i el dia a dia habitual, amb les complicacions justes i necessàries. Però la realitat sempre superava la ficció, i realment no esperava estressar-se gaire, així ho havia decidit al llevar-se i conduir amb els ulls mig clucs.

Les 08:00h del matí, amb tota tranquil·litat acaba les estadístiques matinals que mostren uns resultats desastrosos. Les justificacions apareixeran fluïdament al moment oportú. Veu el seu cap arribar, entrar al seu despatx i sortir amb la seva secretària per anar a esmorzar. S'ho pren amb calma. Arriben les 09:00h i encara no l'ha cridat al seu despatx. Decideix, com a executiu de poca categoria, fugir a prendre un cafè per poder cultivar les reaccions que el salvaran del desastre de tantes reunions. Així que desapareix del seu lloc just en el moment oportú, dos minuts després sona un telèfon - que ningú no agafa - per convidar-lo entrar a la sala dels malsons. Quan arriba, la nota de la secretària a la seva taula: "t'esperen". Quarts de deu i queden 20 minuts per entendre les instruccions del cap i refer el document presentat amb nous punts de vista. Mentres hi treballa arriba el seu treballador; ho para tot i entre mig somriures i paraules amables intenta reconduir les conductes que l'allunyen de l'estàndard ideal de l'empresa, els objectius s'han d'assolir. Arriben les 12 i la reunió s'anul·la. Poc després se'n va a dinar, acaba les pinzellades dels nous punts de vista i se'n torna a casa.

Un cop al cotxe recorda el que li va dir una bona amiga: el dia a dia d'un executiu de poca categoria sempre és millor si es deixa l'estrés a la porta. Al cap i a la fi, són com titelles a mans d'éssers capriciosos que es mouen per on bufa el vent i més val saber-se deixar portar que no anar contracorrent.

Comentaris

Efrem ha dit…
Ep! Aquest post m'ha recordat, des de la primera a la última paraula, l'estil de porca misèria. Hehehe, escenes que no per quotidianes deixen de ser interessants. Què hi ha més interessant que la realitat, i què més real que la quotidianitat...? En fí, que gràcies per passar-te pel meu bloc, la veritat és que la història que narro és com tu molt bé dius una història real, la de moltes noies. És la vida, així de simpàtica! Seguiré visitant-te per llegir-te, m'ha agradat el teu blo. Salutacions!! :)

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu