Passa al contingut principal

Sota la pluja al mercat

Era diumenge. Diumenge al matí. El cap de setmana seguia remullat, no semblava sortir el sol. Estaven arraulits a casa, sota l'escalfor de la manta que l'hivern els havia enviat, tapats fins al nas, sentint el repicar de les gotes d'aigua sobre el teulat de pissarra.

Era diumenge al matí i hi havia mercat. Volien anar al mercat, veure les cares i els somriures engrescadors que feia dies que no visitaven. Necessitaven omplir la nevera de fruites i verdures de les de veritat, amb gust, amb consistència, d'aquelles que ja no trobes avui en dia.

Van esperar que amainés. Agafaren el cotxe i conduiren sota la pluja. Amb el carret a la mà, anaren a les parades de sempre. I començà de nou. Les gotes d'aigua queien amb violència, el vent mullaven els enciams, els tomates, els espinacs, les fruites... Els toldos s'omplien d'aigua que queia a cascades pels costats i s'escolava per algun forat.

La compra feta i el bon dia als llavis. Somrient començaren a córrer cap al cotxe. Amb els peus xops pels bassals, rient. Ell cridava vine, que et mullaràs. I ella, ja estic molla, tapat tu. I reia, reien, tornaven a riure. Tornaven a viure.

Un bon dia sota la pluja del mercat. Un dia gris de rialles. Un dia especial.

Un dia de pluja

Comentaris

Anònim ha dit…
Un recuerdo de estos intimos, suaves, calidos. Me has recordado a cuando eramos pequeños y paseavamos por la huerta bajo el primer rayo de sol despues de la tormenta. ese olor de tierra mojada y hierba fresca, los brotes de anis que crecian en el margen del camino. Hundir los pies en la tierra mojada y mancharte de ese barro. El aire, limpio y claro, bajo el sombrero de paja que hacen las nuves al romperse; Y las frutas, y las verduras, limpias y brillantes, con sus diminutos arcoiris tallados en diamantes de agua.

Un recuerdo feliz,
para congelarlo y sacarlo de la nevera ese dia que la lluvia te deprime.
Anònim ha dit…
...la campaneta aquesta que sona...que ha vingut de terres llunyanes, també?...
...quins souvenirs més moderns!
Marcel.la ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Marcel.la ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Marcel.la ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
M'agraden mot aquests microleatas que pubiques. Endavant!
Hola Carme; m'ha agradat força l'article sota la pluja. Preciós. Ja t'he copiat la campaneta i crec que abans que la Malketa ( la dona d'aire) per a mi, per això que dibuixa figures en l'aire amb el seu cos. Si saps el significat o simplement és per estètica m'ho expliques al meu correu. Una abraçada i dóna'ns més gasolina amb els teus escrits.
Unknown ha dit…
Que bonic! Típicament tardorenc o estiuenc...D'entretemps, en tot cas. Quina enveja: després de la pluja, ben asseguts davant la llar de foc...Ais, que bé que viviu! Per cert, VULL UNA CAMPANETA!!!!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu