Una crep de xocolata (o Nutella!)

Desitjos que es compleixen...

Una crep de xocolata

Era una tarda de juliol quan vaig seure per últim lloc a aquella cafeteria. Una bona amiga, un bon cafè i les ànsies reprimides de menjar-me una d'aquelles creps. Mesos després, uns quatre mesos i escaig després, he decidit caure en la tentació. Encara no puc creure com no ho he fet abans... Aquesta tarda ha arribat el moment, el precís i deliciós instant en què la dolçor de la nutella i els demés ingredients que participaven a la festa s'han desfet dins del meu paladar, provocant sensacions indescriptibles.

Però ho he fet bé, ho he fet de la millor manera possible. Què és el que s'ha de fer amb un vici com aquest? Buscar-se un còmplice ben proper. Algú que vulgui tornar-hi ben aviat i oblidar així tot sentiment de culpabilitat pels quilos perduts. I el meu príncep ha devorat la crep, mirant-me dolçament, a punt d'intentar robar-me'n un tros més de la meva. Lluita ferotge entre rialles i mirades enxocolatades.

Comentaris

Unknown ha dit…

Me n'has parlat tant d'aquesta crepe que jo també vull provar-la!!!! Quan vingui per Nadal, t'invito a menjar-ne una, les 2 soles. Per cert, a veure què m'envies, potser m'ho guardo i m'ho poso per venir a casa teva.JAJJAAJA!I a veure si et fas seguidora del meu blog, que només en tinc un i està molt trist tot solet!MUAKAS!!!

14 de novembre del 2008, a les 11:55

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Més informació

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur. A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat

Més informació

entre somnis i realitats

Cercar en aquest blog