Passa al contingut principal

Pets

Pets pudents, silenciosos, sorollosos, estridents, buits, amb cua, amb gràcia, en companyia, en intimitat, pets solitaris, acompanyats, sentits, riguts, escoltats, excusats.

Primer varen aparèixer accidentalment, acompanyats d'un somriure tímid i un s'ha escapat però no portava cua. Eren sorollosos i ben poc perillosos, no considerats arma d'extinció de la humanitat. Però es van anar fent més comuns, i el somriure tímid es convertia en una mirada riallera, acompanyaven el teu caminar, i tots et dèiem "papa...!". Però ja eres incapaç de conviure sense ells, arreu on anaves t'acompanyaven, a la cuina, al menjador, pel carrer, a l'ambulatori. Com trompetes estridents que anunciaven la teva arribada.

Eren pets. Pets. Pets sense vergonya de sortir i independitzar-se.

I ara quan en sento un de tímid fugir de la seva llar i escolar-se per casa o pel carrer, quan algú gira la mirada evitant esdevenir el centre d'atenció, quan són ben sorollosos que et criden dient-te el bon dia, no puc deixar de pensar en tu, en tu i els teus pets, desitjant tornar-vos a sentir demà.

Comentaris

Havia penjat un comentari i sembla que s'ha esborrat.
Sabeu aquell acudit?
Una dona està mirant un aparador i se li para un home al costat i... deixa anar un pet. La dona li diu "això és un senyor?" i l'home li contesta "ai, no senyora, no. això és un pet".

Apa, bona setmana
Unknown ha dit…
És absolutament genial, graciós i trist alhora, emotiu i alegre, divertit i melancòlic...al meu avi l'hi va passar el mateix! És un text espectacular, per mi, dels millors que has escrit, i mira que m'agraden tots! Però la olor d'aquest, m'ha arribat fins el cor.jajajaja! Enhorabona!
Super Coco ha dit…
YA SABES, SI QUIERES PEDOS, HAZ LEGUMBRES, QUE HAREMOS LA FIESTA DEL CUESCO, SI QUIERES TE ENSEÑO COMO SILVO "ELS SEGADORS" CON EL CULO.
Magistral. Amb el toc matemàticament perfecte de literatura per acceptar-lo com "natural i humà".
Gràcies novament per la teua particular dicció.
Petonets...
Anònim ha dit…
Sensacional post, de debò, però acompanyat d'una certa tristor. M'ha agradat llegir-lo :)
Joana ha dit…
Curiós. Trobar a faltar tot el pack!
jejejej

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu