Passa al contingut principal

La casa de nines

Era la petita de quatre germans i em desbordava la imaginació. Matar el temps inventant històries, jocs, biblioteques, alumnes i clients d'una cafeteria inexistent eren les meves ocupacions preferides. Els amics de l'escola es quedaven a l'altra banda de les vies; als pares no els agradava gaire que vinguessin a una casa que semblava caure a trossets. Jo no ho entenia, tant m'era que el passadís no s'hagués pintat i els trossos de paper estiguessin mig arrancats; no entenia que no els agradés que la porta de la meva habitació tingués una entrada pels gossos, era ben original, tot i haver estat creada a cops de peu.

No recordo quina edat devia tenir. Potser uns nou o uns deu anys, ja podia creuar sola la carretera Barcelona. Algunes tardes de sol me n'anava directa al carrer Caldes de Montbui, entrava a la fusteria i em mirava aquell senyor que semblava ocupat tallant fustes: "que em puc endur algunes fustes d'aquestes que té al terra?" i ell que em mirava a través d'aquelles ulleres que el protegien i que no es podia resistir a la mirada suplicant. Sortia d'allà amb una bossa carregada de fustes petites, mitjanes, quadrades, punxegudes, algunes més grans, fulloles, de tot una mica. Arribava a casa i deixava tots els estris al taller del mig. Anava a buscar uns claus i un martell i començava a construir una casa de nines. Això serà el sofà, ho separaré d'aquesta manera, en aquest tros hi dormirà la petita i la caseta del gos estarà... a veure a veure...


A casa mai vaig poder tenir una casa de nines. Però no em feia falta, era més divertit construir-la, fer volar la imaginació, picar-se els dits amb el martell i que el resultat fossin quatres fustes mal posades que ni s'aguantaven. Però era la meva caseta, el meu petit palau, on hi vivien les grans princeses, on encara hi viuen els meus somnis. I aquella tarda havia estat la gran arquitecte d'un futur brillant.

Comentaris

Unknown ha dit…
M'ha fet entrar ganes de plorar i tot. T'hi veig, suplicant-li amb aquests teus ulls tan blaus. Construïnt la teva pròpia casa de nines a cops de martell, amb el mateix esforç amb el que has construït la teva vida i has arribat a ser la meravellosa persona que ets. Bon dia Princesa!
òscar ha dit…
crear mons propis amb quatre coses. potser als infants d'ara els hi manca la nostra empenta per crear-los. massa play's i wii's i molt poca fusta!
Jesús M. Tibau ha dit…
el millor joc que ens poden regalar la canalla és la seva imaginació, la nostra imaginació que encara duem dintre i que de vegades costa tant deixar anar
Super Coco ha dit…
sempre m'he preguntat quina es la gracia de jugar amb una casa de nines d'aquestes que et venen fetes. Son unicament per mirar, la gracia, el joc el que realment t'omple es crear la, ja sigui mes o menys cutrement.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu