Passa al contingut principal

Converses fugisseres

L'altre dia sentia algú que deia "però no diu tot el que pensa, i no m'agrada...". I la resposta que rebia era "però a vegades, no dir el que penses és una gran virtut". No dir el que es pensa, no respondre directament les preguntes, callar les grans veritats que sents dins teu... És una gran virtut? És un gran defecte?

Converses fugisseres que et fan pensar, reflexionar. Vides accelerades, hipocresies modernes, el saber estar i el saber fer, veritats ocultes i sinceritat amagada, destruïda per la moralitat perversa del saber el que ens convé.

Potser tenia raó Esquil quan deia
la major part dels homes s'estima més semblar que ser.
Potser és més important semblar que ser, o semblar que deixar de ser...

No. Sincerament no. Prefereixo quedar-me amb l'autenticitat, encara que a vegades hagi d'aprendre a callar a bofetades. Prefereixo ser, parlar i dir el que penso.

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
Potser tenia raó Esquil, en tot cas jo dec ser de l,'altra part. Mai no he preferit semblar que ser. Però jo crec que com en la majoria de les coses, el camí d el mig és l'important. L'autenticitat tampoc entra en contradicció amb el fet de callar algun cop de tant en tant, se m'acudeixen múltiples raons per a fer-ho que no siguin només la hipocresia... I aprendre a parlar i callar quan es adequat fer una cosa i una altra és un aprenentatge que dura tota la vida. I si no és a bofetades millor. Veus? Potser ara hauria d'haver callat? O no! m'ha semblat que plantejaves debat...
Lupe ha dit…
Prefereixo ser, tot i que a vegades semblo.
És veritat que saber dir les coses sense ferir és un aprenentatge per a tota la vida, això és l'assertivitat. Potser t'agrada aquest llibre: "La asertividad, expresión de una sana autoestima", de Olga Castanyer.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu