17 de novembre 2008

Converses fugisseres

L'altre dia sentia algú que deia "però no diu tot el que pensa, i no m'agrada...". I la resposta que rebia era "però a vegades, no dir el que penses és una gran virtut". No dir el que es pensa, no respondre directament les preguntes, callar les grans veritats que sents dins teu... És una gran virtut? És un gran defecte?

Converses fugisseres que et fan pensar, reflexionar. Vides accelerades, hipocresies modernes, el saber estar i el saber fer, veritats ocultes i sinceritat amagada, destruïda per la moralitat perversa del saber el que ens convé.

Potser tenia raó Esquil quan deia
la major part dels homes s'estima més semblar que ser.
Potser és més important semblar que ser, o semblar que deixar de ser...

No. Sincerament no. Prefereixo quedar-me amb l'autenticitat, encara que a vegades hagi d'aprendre a callar a bofetades. Prefereixo ser, parlar i dir el que penso.

2 comentaris:

Carme ha dit...

Potser tenia raó Esquil, en tot cas jo dec ser de l,'altra part. Mai no he preferit semblar que ser. Però jo crec que com en la majoria de les coses, el camí d el mig és l'important. L'autenticitat tampoc entra en contradicció amb el fet de callar algun cop de tant en tant, se m'acudeixen múltiples raons per a fer-ho que no siguin només la hipocresia... I aprendre a parlar i callar quan es adequat fer una cosa i una altra és un aprenentatge que dura tota la vida. I si no és a bofetades millor. Veus? Potser ara hauria d'haver callat? O no! m'ha semblat que plantejaves debat...

Lupe ha dit...

Prefereixo ser, tot i que a vegades semblo.
És veritat que saber dir les coses sense ferir és un aprenentatge per a tota la vida, això és l'assertivitat. Potser t'agrada aquest llibre: "La asertividad, expresión de una sana autoestima", de Olga Castanyer.

comparteix amb...