Passa al contingut principal

Executius de diumenge

L'última setmana havia estat d'allò que es diria força esperpèntica. Un bon cabàs de feina amanit amb vinegreta de presses i de segon entrecot infumable, sucarrimat per l'estrés del que havia d'arribar per postres.

L'únic que la consolava era el pensament del diumenge al matí. Faria sol, n'estava d'allò més convençuda. I el dia seria tot allò que la setmana li havia negat; li brindaria el silenci que desapareixia entre el repic dels centenars de teclats de l'oficina; la tranquil·litat que les preguntes i els anàlisis i les presses li robaven; la persona que no reconeixia quan es mirava al mirall; el sol que sortiria i el bon esmorzar entre amics, lluny dels maldecaps.

I diumenge va arribar. I era exactament tal i com se l'havia imaginat. Feia sol, feia silenci, feia tranquil·litat.

Només una cosa trencava la fotografia d'aquell matí. Dos executius de diumenge que parlaven de coses massa serioses prenent un cafè amarg per la falta de sucre i de vida. Parlaven les americanes amb veus greus, mirades cansades de tant treballar. Regust a tristesa i depressió. Dos executius de diumenge que perdien la vida entre conversa i conversa, incapaços de parar, d'obrir un parèntesis i respirar l'aire del camp, de deixar-se abraçar pel sol...

Ella es va deixar abraçar, va caminar sota els seus rajos, de tornada a casa. Enduent-se un cabàs de somriures per conrear la seva vida i no arribar mai a ser una executiva de diumenge.

Comentaris

Jobove - Reus ha dit…
un verdader luxe entrar al teu blog, felicitats

una abraçada des de Reus
Oi tant que és un luxe llegir aquests relats.
N'hi ha per dir allò... Jo de gran vull escriure així!.
Unknown ha dit…
Almenys tu ets capaç de desconnectar. Pobrets...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu