Passa al contingut principal

Coses que encara he de fer

Sempre hi ha coses que deixes de banda sense saber ben bé per què. Ho defuges dia rere dia, mes rere mes, intuïnt motius, construint justificacions, mirant a altres horitzons.

Coses que encara he de fer.

Encara t'he de venir a veure. Fa més d'un any que has marxat, fa més d'un any que et penso, que t'enyoro, que et parlo, que et dic adéu. Però des d'aquell dia encara no he vingut. I vull venir, i no vull a la vegada. I falta temps però no el busco sota les pedres. Sempre es queda en aquella llista de pendents.

Encara t'he de donar les gràcies. D'aquí poc farà un any i tant sols he actuat amb els gestos i fets, el millor que he pogut, intentant sempre demostrar-te que sóc digne de la confiança que em vas donar. I crec que ho he fet. Però encara no t'he donat les gràcies.

Són coses que encara he de fer i que, sincerament, no sé quan seré capaç de fer.

Petites i grans a la vegada, senzilles i difícils, tant difícils...

Comentaris

Unknown ha dit…
Sí, fa molt temps que has de venir-me a veure i estic molt ofesa, però ara t'he encarregat una missió i ja et perdonaré.;-P Ja sé que no parles de mi, m'imagino de qui, però com que sempre que penso saber què vols dir la cago...Millor no pensar. Un petonàs! A veure si t'en surts amb el que t'he encomanat.
Anònim ha dit…
Sempre hi ha coses pendents. És el que té el viure, que va dictant-te llistes interminables i aclaparadores de coses essencials que cal fer abans el temps no tanque definitivament les portes. I anem cercant l'equilibri entre les coses que toquem i els desitjos no realitzats...
Montserrat ha dit…
No pensis que es tan dificil!!! nomes t'has de tirar a la piscina confiant que, de ben segur, ell la tindra plena per tu
assumpta ha dit…
No t'ho pensis més, com més temps pitjor. Desprès et sentirás molt millor. Anims !

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu