02 de desembre 2008

Amagatalls

Feia dies que s'amagava rere les paraules. Mirades tímides que buscaven amagatalls on fugir, com si el refugi del no dit i del no vist pugués evitar els fets que havien d'esdevenir-se.

Es quedava a casa, tancant portes i finestres, perquè no es pugués arribar a veure les llums dels seus somriures. Tímida, tapava qualsevol entrada, ni ratolins, ni mosquits, ni puces podien arribar a sentir la seva presència.

S'amagava. No sabia per què. Però preferia la solitud, ésser espectadora d'un món on vivia, participar-hi des de les ombres. Però la seva llum era massa forta, les escletxes no podien retenir-la més, tard o d'hora aquella estrella es convertiria en un sol que donaria la vida a alguns i la mort a uns altres. Cap amagatall aconseguiria parar el que ja estava escrit. I en el seu amagatall somreia, somriures d'alegria i de tristesa.

2 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

no és bo restar amagats dins nostre massa temps. Compartir ens fa sentir més vius.

Super Coco ha dit...

Potser no es bo amagarse pero les "orugues" s'amaguen en una crisalida mentre que es trensforman en papallones.

comparteix amb...