Passa al contingut principal

Comiats



Fa anys et vaig escriure unes paraules. Era l'avi que t'animava a somriure i et deia que seguissis endavant, gaudint de la vida al costat de la família. Recordo la teva mirada, blava, serena, tranquil·la...

Ara, amb els ulls clucs, tindràs la mateixa mirada i veuràs el que sempre havies cregut i desitjat. Ja el veus iaia? Ja li has donat la mà de nou?

Et miro, i torno a senitr la calidesa del teu somriure, dient-nos, feliç, fins la propera.
Labels:

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
Segur que el veu. Sempre veiem allò que creiem fermament. Una abraçada, maca.
22 de desembre del 2008, a les 9:53
David Montilla ha dit…
No ho sé si el veu... ja en saps el que en penso, però en esperit d'escoltar el text que li vas escriure, ja la veig amb les llàgrimes a punt de vessar d'aquells ulls blaus...
22 de desembre del 2008, a les 11:03
òscar ha dit…
quín post amb tan sentiment. preciós i tendre.
22 de desembre del 2008, a les 18:33
-- ha dit…
Tarde o temprano nos encontraremos, desde alli nos ven, estoy segura. Un abrazo
23 de desembre del 2008, a les 9:34
Anònim ha dit…
Segur que sí. Una abraçada.
23 de desembre del 2008, a les 16:16
Joana ha dit…
Una abraçada càlida per tu!
7 de gener del 2009, a les 18:58
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...
3 comentaris
Read more »

La sirena i el trapezista

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis. Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista ...
Publica un comentari a l'entrada
Read more »

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.
Publica un comentari a l'entrada
Read more »