20 d’octubre 2008

Somnis massa reals

I de sobte em vaig despertar. Sentia el vaivé dels vagons, les vies cridant al nostre pas. Sabia que acabava de viure una gran aventura, d'aquelles difícils d'oblidar però que encara no tenia un episodi final.

Vaig obrir els ulls en el moment en que s'esdevenia un gir. La intriga de la investigació d'una sèrie d'assassinats amb masses coses en comú es convertia en el temor aterrant de malediccions i possessions d'infants que abans hagués considerat dolços àngels.

Va començar a recordar aquella imatge i el cor se li accelerava. S'havia de treure del cap aquella mirada petrificadora, d'un blau clar i obscur a la vegada. Un nen, un monstre, un diable que la mirava. La mà esquerra alçada lleugerament, mostrant-li el senyal de la victòria; la mà dreta, igualment alçada, però amagada sota una bossa de paper acartronat.

Esborra aquesta imatge! Cridava el seu sentit comú. Estava en un estat de semi-consciència esgarrifosa en què la seva ment irracional no seguia les seves pròpies ordres. Estàs al mig del no res, en un tren de la guerra, sense llum, tot silenciós, en un lloc estrany! Esborra aquesta imatge que et glaçarà la sang i torna a dormir, somiant una altra cosa completament diferent.

Però no... la seva ment jugava a entendre per què havien aconseguit endimoniar aquell infant, jugava a intentar trencar l'encanteri de qui estava a punt de matar-los. En aquell tren, en aquells somni... ja no ho podia distingir.

Finalment i sense saber com, aquella mirada gèlida es convertia en un paper blau que destruïen, esmicolant-lo en mil bocins, per evitar que tornés mai més.

2 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

malsons que ens amarguen els instants primers de la consciència

Patry/Icia ha dit...

esgarrifós, això espanta, ple de misteri i novel.la negra pura.... desperta! desperta!!!!

comparteix amb...