Passa al contingut principal

Somnis massa reals

I de sobte em vaig despertar. Sentia el vaivé dels vagons, les vies cridant al nostre pas. Sabia que acabava de viure una gran aventura, d'aquelles difícils d'oblidar però que encara no tenia un episodi final.

Vaig obrir els ulls en el moment en que s'esdevenia un gir. La intriga de la investigació d'una sèrie d'assassinats amb masses coses en comú es convertia en el temor aterrant de malediccions i possessions d'infants que abans hagués considerat dolços àngels.

Va començar a recordar aquella imatge i el cor se li accelerava. S'havia de treure del cap aquella mirada petrificadora, d'un blau clar i obscur a la vegada. Un nen, un monstre, un diable que la mirava. La mà esquerra alçada lleugerament, mostrant-li el senyal de la victòria; la mà dreta, igualment alçada, però amagada sota una bossa de paper acartronat.

Esborra aquesta imatge! Cridava el seu sentit comú. Estava en un estat de semi-consciència esgarrifosa en què la seva ment irracional no seguia les seves pròpies ordres. Estàs al mig del no res, en un tren de la guerra, sense llum, tot silenciós, en un lloc estrany! Esborra aquesta imatge que et glaçarà la sang i torna a dormir, somiant una altra cosa completament diferent.

Però no... la seva ment jugava a entendre per què havien aconseguit endimoniar aquell infant, jugava a intentar trencar l'encanteri de qui estava a punt de matar-los. En aquell tren, en aquells somni... ja no ho podia distingir.

Finalment i sense saber com, aquella mirada gèlida es convertia en un paper blau que destruïen, esmicolant-lo en mil bocins, per evitar que tornés mai més.

Comentaris

Jesús M. Tibau ha dit…
malsons que ens amarguen els instants primers de la consciència
-- ha dit…
esgarrifós, això espanta, ple de misteri i novel.la negra pura.... desperta! desperta!!!!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat