26 d’octubre 2008

La cara fina

Aquella tarda passejava per la Rambla Catalunya. Es dedicava a observar els rostres ambulants, les expressions de fatiga, felicitat, tristesa, estrés, amor, indiferència. Hi havia tantes històries amagades aquella tarda...

Se li humitejaren els ulls i ella mateixa es convertí en un d'aquells rostres d'expressió trista, amb ombres del passat que fan ploure l'ànima.

Acabava de veure un rostre de cara fina, freda, lliscant. Els músculs tensats, la barba que ja no podia créixer, els ulls lleugerament enfonsats, la mirada que encara brillava. Un pitet sota la camisa i un somriure intuït que algú semblava voler esborrar.

Ella també havia vist una mirada que encara brillava en un rostre de cara fina, amb un pitet sota la camisa i el somriure a mig esborrar. Però el pitet s'embrutava i el cos no responia, poc a poc el somriure s'esborrava, la cama feia mal, el pitet s'havia de canviar, no li sortien les paraules, la mirada s'apagava. Un rostre de cara fina que es convertia en un rostre inert, una mirada que brillava en una mirada que esdevenia una lluita constant per fugir d'aquella presó. Fins que morí.

Aquella cara fina que ara mirava s'hi assemblava tant, tant... però la mirada encara brillava, els capricis de la vida no havien tret encara la goma d'esborrar.

No deixis de somriure, encara hi ha esperança... - Xiuxiuejà.

3 comentaris:

Isadora ha dit...

Malgrat el missatge final m'ha transmès molta tristesa...

yuna ha dit...

Una altre dia fixa't en altres cares... com les de felicitat :) i assembla-t'hi sempre...

Un somriure i un petonet*

Jesús M. Tibau ha dit...

hi ha massa rostres seriosos als carrers

comparteix amb...