29 de setembre 2008

Aventures

Aquella tarda es va tornar a superar a si mateixa, transformant les pors i inseguretats en fets consumats, en alegria per haver-se atrevit a saltar i haver vist que la caiguda era planera i segura.

Recorrent camins de muntanya sense asfaltar, marcats per les pluges de l'epoca, seguia uns amics. Mirava el terra com el seu gran enemic, temerosa de que la victoria resultes seva, intentava evitar les zones mes arenoses, els forats, les pedres. La roda de darrera relliscava, recuperava l'equilibri, frenava, seguia endavant.

I finalment la recompensa. Unes platges d'ensomni, lluny de les aglomeracions mes turistiques. I un lloc que convidava a la calma, un dinar tranquil entre converses amigues, una mirada que es perdia en la immensitat de l'horitzo.

Una ombra per dinar

4 comentaris:

caterina ha dit...

A vegades també em voldria perdre entre aquest paissatge, entre aquest horitzó, que sembla de somni però que es troben, que són reals...

Malka ha dit...

Enveja...sana però enveja...Això és el què tinc. I ganes que arribis i m'expliquis!

yuna ha dit...

Sempre ens hem d'atrevir a saltar! Si no arrisquem, hi perdem molt ;)
...petó!

Alex ha dit...

...vaaaaaja vacances ens hem fotut noia!!!
...bé segur que les mereixies!...
...jo, veig un tauró i aconsegueixo el miracle de caminar sobre les aigües...segur...

comparteix amb...