Salta al contingut principal

Aventures

Aquella tarda es va tornar a superar a si mateixa, transformant les pors i inseguretats en fets consumats, en alegria per haver-se atrevit a saltar i haver vist que la caiguda era planera i segura.

Recorrent camins de muntanya sense asfaltar, marcats per les pluges de l'epoca, seguia uns amics. Mirava el terra com el seu gran enemic, temerosa de que la victoria resultes seva, intentava evitar les zones mes arenoses, els forats, les pedres. La roda de darrera relliscava, recuperava l'equilibri, frenava, seguia endavant.

I finalment la recompensa. Unes platges d'ensomni, lluny de les aglomeracions mes turistiques. I un lloc que convidava a la calma, un dinar tranquil entre converses amigues, una mirada que es perdia en la immensitat de l'horitzo.

Una ombra per dinar

Comentaris

Anònim ha dit…
A vegades també em voldria perdre entre aquest paissatge, entre aquest horitzó, que sembla de somni però que es troben, que són reals...
Unknown ha dit…
Enveja...sana però enveja...Això és el què tinc. I ganes que arribis i m'expliquis!
yuna ha dit…
Sempre ens hem d'atrevir a saltar! Si no arrisquem, hi perdem molt ;)
...petó!
Anònim ha dit…
...vaaaaaja vacances ens hem fotut noia!!!
...bé segur que les mereixies!...
...jo, veig un tauró i aconsegueixo el miracle de caminar sobre les aigües...segur...

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Colors

Retorns

No ho he pogut evitar. Com una cadena de pensaments que comença a fluir al fer caure la primera peça del dominó. Nens que recollien unes espases imaginàries en castells inventats, aire entre les mans i bancs d'una ciutat en la realitat d'un adult, i la nena que viu en mi buscant aquell tiraxines amb el que podria enfrontar-se als dracs de la seva pròpia vida. I de sobte aquelles dues paraules: dracs, enfrontar-se. I em sembla tornar a sentir la teva veu en aquell cassett vell que em vares fer després del viatge a Granada... I et torno a sentir, parlant-me. Paraules que potser ara tenen més significat que abans, que potser demà entendré millor: "Una vez que se han enfrentado los dragones, cruzado los desiertos y se ha despejado el sendero del bosque, es la hora de volver. Elige sabiamente. Reúne tus regalos y recuerda tus lecciones. Ahora eres frágil, sé delicada contigo. Desde el exterior: entra. Desde el interior: sal. Las fronteras son permeables pero peligrosas...