Passa al contingut principal

Incerteses

- No tindré por del que pugui passar. - Va pensar aquella nit.
Al tornar a adormir-se s'abraçà ben fort a la olor que ell havia deixat després de marxar. Era un dia gris, un dia decisiu o un dia on les decisions romandrien en la incertesa del desconegut. Realitats punyents, deia ell, fuetajades que arranquen la pell als somnis... Però els somnis sempre seran somnis, deia ella. I les realitats moldejables. Som lliures, sempre ho serem. Presons efímeres, tangibles o no, presons de vides quotidianes o de moments inesperats, però al cap i a la fi, lliures de viure-ho com vulguem. Amb un somriure o amb resignació. Amb desesperança o amb les ales de qui sap que tot temps millor arribarà.
- No tinc por. Estem junts. I això és el que més m'importa. - Va xiuxiuejar-li a cau d'orella. El vent li portaria les seves paraules, n'estava segura.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Unknown ha dit…
L'escrit és preciós, però molt trist, i entre tu i en David em féu por. Truca!
9 de setembre del 2008, a les 19:33
Príncep de les milotxes ha dit…
Quin final més bell i melangiós! La literatura pot afaiçonar la realitat. Que les paraules i les fulles seques de la tardor li facen memòria d'on és el vertader amor; que aquest s'amaga sota les humils lletres d'una princesa real i no imaginària. Estem al teu costat escriptora. Potser la Malka en sap alguna cosa més que jo no en sé; però em refie de les ballarines; el meu germà ho és també. Vaig a deixar-te al meu blog una música que es diu Simple life de The V.I.P. Club perquè t'animes i escrigues coses tan precioses i visques l'harmonia de l'Univers.
Petonets Carme...
9 de setembre del 2008, a les 23:18
Carme Rosanas ha dit…
Jo mtambé crec que la literatura pot inventar la vida i que ajuda a dirigir-la cap on la volem. És una història preciosa amb aquest punt de melangia que et deixa una mic a opendent i penjat d'ella, de la història, de la nois...
9 de setembre del 2008, a les 23:43
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a
3 comentaris
Més informació

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat
Publica un comentari a l'entrada
Més informació