07 de juliol 2008

Llamps i trons

Tornava a casa. El sol s'amagava del vent rere núvols grisos que anunciaven tempestes, la ràdio nova del cotxe deia que al Pre-Litoral, a les comarques de Tarragona i cap a la zona del Montseny s'hi deixaven sentir les primeres pluges. Jo corria cap a casa, deixant que el vent refrescat fés ballar els meus cabells.

I de sobte, començo a veure a la llunyania llamps que cauen del cel, castigant algun punt indeterminat del meu destí. Un, dos, tres, i podia seguir contant. Vaig començar a sentir-me neguitosa, amb quatre xatarres em dirigia al bell mig de la tempesta; llamps que queien, i si...? Un munt de preguntes sense resposta es formulaven dins meu. La imaginació, traidora, començava a navegar cap a móns tenebrosos on l'heroïna, jo, havia d'esquivar llamps i trons i salvar-se de l'energia elèctrica d'aquella tarda de diumenge.

Poc després, sortint d'un peatge, cauen pedres del cel. Pedres grans, molt grans, piquen amb violència contra el vidre del cotxe. No es veu res, no hi veig més enllà. El cotxe de davant no és conscient que anar sense llums en moments així és quasi un acte delicitiu. A cinquanta per hora a l'autopista. Se senten els llamps i els trons, visibilitat reduïda a cinc metres i escaig, pedres que t'amanacen en ferir-te per vidres esquinçats. Por. Angoixa. Cotxes que es paraven al voral, incomplint tota norma viària. I jo que només volia sortir d'allà, com si fos un malson fet realitat.

2 comentaris:

Poeta per un dia ha dit...

... en ocasions com aquesta sempre cal que t'encomanis a Santa Bàrbara, protectora contra trons, llamps i mals espants... o a Sant Cristòfor.... ;p

Petonets!

Jesús M. Tibau ha dit...

anar per l'autopista quan plou així em crea molta angoixa

comparteix amb...