Miratges d'una vida

Imatges on sentir-se perduda, plena, sola, capaç... A vegades, és en els llocs més inesperats, quan més sols ens creiem, on podem arribar a trobar aquell camí que ens condueix a la més íntima veritat sobre nosaltres mateixos.

Aquell matí va vagar hores i hores per camins terrosos, buscant la seva pròpia ombra, atent a qualsevol senyal d'aigua que veiés. Els seus peus s'ompliren de llagues, la seva cara de la pols del desert, la seva boca es ressecà, les cames es debilitaren, la mirada es perdia a la llunyania intentant trobar el que de sobte veié en sí mateix: una vida i un somriure.

Comentaris

Jesús M. Tibau ha dit…

si t'acompanya un somriure, mai estaràs sola del tot.

5 de febrer del 2008, a les 20:39

Josep Manuel López Gifreu (Pep Barbagelata) ha dit…

Al·lota, em trec el barret. T'ha quedat rodó com mai. Possiblement ens trobem més en la immensa solitud (que no deixa de ser la gran companyia de la natura) que davant del mirall, i deu ser perquè abans que còmodes civilitzats hem estat salvatges juntament amb els altres animals. Felicitats pel post.

6 de febrer del 2008, a les 0:31

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...

entre somnis i realitats

Cercar en aquest blog