Salta al contingut principal

Miratges d'una vida

Imatges on sentir-se perduda, plena, sola, capaç... A vegades, és en els llocs més inesperats, quan més sols ens creiem, on podem arribar a trobar aquell camí que ens condueix a la més íntima veritat sobre nosaltres mateixos.

Aquell matí va vagar hores i hores per camins terrosos, buscant la seva pròpia ombra, atent a qualsevol senyal d'aigua que veiés. Els seus peus s'ompliren de llagues, la seva cara de la pols del desert, la seva boca es ressecà, les cames es debilitaren, la mirada es perdia a la llunyania intentant trobar el que de sobte veié en sí mateix: una vida i un somriure.

Imatges del desert III

Labels:

Comentaris

Jesús M. Tibau ha dit…
si t'acompanya un somriure, mai estaràs sola del tot.
5 de febrer del 2008, a les 20:39
Josep Manuel López Gifreu (Pep Barbagelata) ha dit…
Al·lota, em trec el barret. T'ha quedat rodó com mai. Possiblement ens trobem més en la immensa solitud (que no deixa de ser la gran companyia de la natura) que davant del mirall, i deu ser perquè abans que còmodes civilitzats hem estat salvatges juntament amb els altres animals. Felicitats pel post.
6 de febrer del 2008, a les 0:31
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Contrastos

El grinyol de les portes inicia els jocs de la fam i l’insuportable cansament en un vespre plujós s’ocupa de trobar lloc en un rodalies ple a vessar. La cantarella de la meva companya es perd entre les llums d’una Barcelona nocturna. Un parell de llavis femenins, dolços i humits s’acomiaden entre masegades tendres i un noi massa jove per dur bigoti gira les darreres pàgines de “Guanyaràs una mar llisa”. El frec del paper, el suau cop al tancar-se i la nostàlgica mirada de qui mor en un món alternatiu ensordeixen el sotragueig i alleugereixen la desesperança de veure tres joves amics abduïts per pantalles brillants.
Publica un comentari a l'entrada
Read more »

Colors

15 comentaris
Read more »

Retorns

No ho he pogut evitar. Com una cadena de pensaments que comença a fluir al fer caure la primera peça del dominó. Nens que recollien unes espases imaginàries en castells inventats, aire entre les mans i bancs d'una ciutat en la realitat d'un adult, i la nena que viu en mi buscant aquell tiraxines amb el que podria enfrontar-se als dracs de la seva pròpia vida. I de sobte aquelles dues paraules: dracs, enfrontar-se. I em sembla tornar a sentir la teva veu en aquell cassett vell que em vares fer després del viatge a Granada... I et torno a sentir, parlant-me. Paraules que potser ara tenen més significat que abans, que potser demà entendré millor: "Una vez que se han enfrentado los dragones, cruzado los desiertos y se ha despejado el sendero del bosque, es la hora de volver. Elige sabiamente. Reúne tus regalos y recuerda tus lecciones. Ahora eres frágil, sé delicada contigo. Desde el exterior: entra. Desde el interior: sal. Las fronteras son permeables pero peligrosas...
6 comentaris
Read more »