Passa al contingut principal

Avui és un dia d'aquells que...

em repeteixo constantment que "tinc 24 hores per ser feliç", com si fos una letania que a base de repetir-ho es convertís en realitat.

Enfadada
Dolguda
...
Ràbia
Ira
...
Incertesa
Desconeixença
Descontrol
Autocontrol
...
falta de
caòtic
il·lògic
injust

Em repteixo que no he de tornar a l'estat infantil, que la comunicació ha de ser d'adult a adult. Observacions objectives. Intentant oblidar la càrrega emocional que la situació em provoca.

Però no sé si puc. Crec que tinc dret a estar enfadada, dolguda, desorientada, enrabiada, desbordant de mirades tallants carregades d'espases afilades.

Les coses clares i la xocolata espessa. M'agrada la xocolata espessa. I les coses clares. Però no ho estan. I la falta d'informacions, les situacions caòtiques, il·lògiques, injustes m'inunden en un mar de desconeixença i incertesa on no sé cap a on moure'm. Tot un descontrol quan encara he d'aprendre aquella gran ciència anomenada "autocontrol".

Sigues adulta. Respira. Tens 24 hores per ser feliç. Deixa passar el temps, potser marca la diferència. Potser...

(m'heu otorgat un premi i vosaltres em feu somriure, però encara no he aconseguit les paraules per agrair-vos-ho... demà, potser demà trobaré la tranquil·litat, avui el dia encara serà molt llarg)

Comentaris

Ignacio ha dit…
i per què no podem estar tristos, enfadats, irats, enamorats, el què sigui?

la trampa de la cultura fa que amaguem les emocions intentant passar per adults... i saps què? que era més autèntic ser un nen!

no podríem, conscientment, tornar a repartir sentiments pels carrers i carregar-nos la moral que ens envolta?

bueno,una parra meva, com tantes d'altres ;D

felicitats pel premi que t'han atorgat... ja em diràs quin és!
Sergi ha dit…
Potser t'agrada la xocolata espessa, però en aquesta ocasió jo et recomanaria una til·la. Una mica de pau no t'aniria malament.
Ferdinand ha dit…
I quin mal hi ha en tornar ser nen? en recordar gaudint de la innocència dels primers anys de vida, en ser feliç si únicament d'aquesta manera ho aconsegueixes?
No buscquis la felicitat permanent, aquesta només la tenen o bé els infants o bé els bojos, a tu només t'està permes tastar-la breument en diferents moments. El que passa es que algú, com jo, troba la manera d'ajuntar aquests moments i ser feliç com quan eres un nen. Mira de voler menys, amb poc seràs feliç.
Carme Rosanas ha dit…
Va bé trobar una manera de poder expressar les emocions. Escriure n'és una, després es calmen mica en mica.

Passa un momentet pel meu blog i llegeix el post del 13 de desembre. És només un joc, però potser t'hi trobaràs. No és el mem, eh?
Carme Fortià ha dit…
Doncs certament, reclamo el dret de sentir-me enfadada o indignada! I deixar que els sentiments o emocions(més justes o injustes, em desbordin a moments), jo t'ajudo Ignacio a cambiar aquestes morals!

Xexu , no sé si la til·la, el fet d'escriure com bé diu la Carme Rosanes o si els meus alumnes d'alemany a qui martiritzo cada divendres a la tarda, que a la nit ja havia retrobat aquesta mica de pau que tant necessitava... Si és que hi ha situacions que desborden!

Ferran , lo del nen era metafòric... Una imatge que recull una bona amiga. Aquella rebecaria que no et deixa veure les coses del teu voltant, que no et deixa pensar ni adonar-te'n de tantes tantíssimes realitats que ens afecten. Res a veure amb la inocència dels infants, que tant sovint enyorem i recuperem en els nostres moments. I sóc una persona que voler voler, vull ben poc, i aquesta fòrmula màgica va certament bé... La felicitat no són només uns pocs moments a la vida!

Gràcies Carme ! Ja m'he passat i he vist el teu petit regal de blocaire! Però també m'he trobat amb grans sorpreses i iniciatives, no puc evitar repetir-ho, felicitats!
Lupe ha dit…
Crec que el primer pas per a poder desembrollar les emocions negatives o aquelles que ens fan estar malament amb nosaltres mateixos, és acceptar-les i saber d'on venen.
-- ha dit…
Me qued amb aquesta entrada, sens dubte la millor d'aquesta setmana... ara mateix som a un estat d'indignació brutal..... vull el contrari a aquest estat....

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu