Passa al contingut principal

Be water, my friend

"El agua da un ejemplo... Fluye y fluye y rellena todos los lugares por donde pasa... no retrocede ante ningún peligro... y nada le hacer perder su índole propia y esencial. En todas las circunstancias permanece leal a sí misma. Así la veracidad hace que en circunstancias difíciles uno perciba interiormente, con el corazón, el fondo de la situación. Y una vez que se ha llegado a ser interiormente dueño de una situación, fácilmente se logrará por sí mismo que las acciones exteriores se vean acompañadas por el éxito."

I CHING, libro de las mutaciones.

Comentaris

Carme Fortià ha dit…
M'agradaria ser com l'aigua...
mossèn ha dit…
quin llibre més pesat ... per no dir ... merda !!! ... salut
Anònim ha dit…
Jo vull ser aigua!! Jeje.

Una abraçada!
Està bé, però has pensat que l'aigua que ens passa pel davant ja l'hem vista prou, i que té per costum d'anar cap avall i mai cap amunt?
"Plorava l'Amic i deia: _Quan cessaran les tenebres al món, per tal que cessin els camins infernals? I l'AIGUA, que té per costum de córrer cap avall, quan serà l'hora que tingui natura de pujar cap amunt?" (Ramon Llull: Llibre d'Amic i Amat)
Carme Rosanas ha dit…
Fer les coses fàcils... anar avall com l'aigua. Mai amunt perquè és impossible. No serà que a vegades ens proposem coses massa impossibles i per això no som com l'aigua?
rosa ha dit…
potser l'aigua és covard?
sempre avall i escapolint-se per tot arreu, amagant-se i tornant a surtir.
robelfu ha dit…
L'aigua pot fluir… o pot copejar.
pot ser molt dolça o molt salada.
bruta o transparen.
Anònim ha dit…
Es poden dir tantes coses... L’aigua no té personalitat donat que adopta qualsevol forma. És inconstant, donat que s’esmuny de moltes superfícies. La seua ira és destructiva... Però malgrat el que diem d’ella sempre ens serà vital. Com l’amor, pot adoptar qualsevol forma, potser inconstant, esmunyir-se’n de les mans, la seua absència és destructiva...
Ignacio ha dit…
i l'aigua és vida, my friends...

sense l'aigua dels rius i canals no viuriem...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu