Passa al contingut principal

Be water, my friend

"El agua da un ejemplo... Fluye y fluye y rellena todos los lugares por donde pasa... no retrocede ante ningún peligro... y nada le hacer perder su índole propia y esencial. En todas las circunstancias permanece leal a sí misma. Así la veracidad hace que en circunstancias difíciles uno perciba interiormente, con el corazón, el fondo de la situación. Y una vez que se ha llegado a ser interiormente dueño de una situación, fácilmente se logrará por sí mismo que las acciones exteriores se vean acompañadas por el éxito."

I CHING, libro de las mutaciones.

Comentaris

Carme Fortià ha dit…
M'agradaria ser com l'aigua...
mossèn ha dit…
quin llibre més pesat ... per no dir ... merda !!! ... salut
Anònim ha dit…
Jo vull ser aigua!! Jeje.

Una abraçada!
Està bé, però has pensat que l'aigua que ens passa pel davant ja l'hem vista prou, i que té per costum d'anar cap avall i mai cap amunt?
"Plorava l'Amic i deia: _Quan cessaran les tenebres al món, per tal que cessin els camins infernals? I l'AIGUA, que té per costum de córrer cap avall, quan serà l'hora que tingui natura de pujar cap amunt?" (Ramon Llull: Llibre d'Amic i Amat)
Carme Rosanas ha dit…
Fer les coses fàcils... anar avall com l'aigua. Mai amunt perquè és impossible. No serà que a vegades ens proposem coses massa impossibles i per això no som com l'aigua?
rosa ha dit…
potser l'aigua és covard?
sempre avall i escapolint-se per tot arreu, amagant-se i tornant a surtir.
robelfu ha dit…
L'aigua pot fluir… o pot copejar.
pot ser molt dolça o molt salada.
bruta o transparen.
Anònim ha dit…
Es poden dir tantes coses... L’aigua no té personalitat donat que adopta qualsevol forma. És inconstant, donat que s’esmuny de moltes superfícies. La seua ira és destructiva... Però malgrat el que diem d’ella sempre ens serà vital. Com l’amor, pot adoptar qualsevol forma, potser inconstant, esmunyir-se’n de les mans, la seua absència és destructiva...
Ignacio ha dit…
i l'aigua és vida, my friends...

sense l'aigua dels rius i canals no viuriem...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra...

La sirena i el trapezista

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis. Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista ...