Passa al contingut principal

Be water, my friend

"El agua da un ejemplo... Fluye y fluye y rellena todos los lugares por donde pasa... no retrocede ante ningún peligro... y nada le hacer perder su índole propia y esencial. En todas las circunstancias permanece leal a sí misma. Así la veracidad hace que en circunstancias difíciles uno perciba interiormente, con el corazón, el fondo de la situación. Y una vez que se ha llegado a ser interiormente dueño de una situación, fácilmente se logrará por sí mismo que las acciones exteriores se vean acompañadas por el éxito."

I CHING, libro de las mutaciones.

Comentaris

Carme Fortià ha dit…
M'agradaria ser com l'aigua...
mossèn ha dit…
quin llibre més pesat ... per no dir ... merda !!! ... salut
Anònim ha dit…
Jo vull ser aigua!! Jeje.

Una abraçada!
Està bé, però has pensat que l'aigua que ens passa pel davant ja l'hem vista prou, i que té per costum d'anar cap avall i mai cap amunt?
"Plorava l'Amic i deia: _Quan cessaran les tenebres al món, per tal que cessin els camins infernals? I l'AIGUA, que té per costum de córrer cap avall, quan serà l'hora que tingui natura de pujar cap amunt?" (Ramon Llull: Llibre d'Amic i Amat)
Carme Rosanas ha dit…
Fer les coses fàcils... anar avall com l'aigua. Mai amunt perquè és impossible. No serà que a vegades ens proposem coses massa impossibles i per això no som com l'aigua?
rosa ha dit…
potser l'aigua és covard?
sempre avall i escapolint-se per tot arreu, amagant-se i tornant a surtir.
robelfu ha dit…
L'aigua pot fluir… o pot copejar.
pot ser molt dolça o molt salada.
bruta o transparen.
Anònim ha dit…
Es poden dir tantes coses... L’aigua no té personalitat donat que adopta qualsevol forma. És inconstant, donat que s’esmuny de moltes superfícies. La seua ira és destructiva... Però malgrat el que diem d’ella sempre ens serà vital. Com l’amor, pot adoptar qualsevol forma, potser inconstant, esmunyir-se’n de les mans, la seua absència és destructiva...
Ignacio ha dit…
i l'aigua és vida, my friends...

sense l'aigua dels rius i canals no viuriem...

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat