Passa al contingut principal

Alguna cosa falla, però no ets tu

Certament, fallen les societats que creen monstres que només es preocupen de les piles de la pinta nova que s'acaben de comprar i que no els funciona! I que no saben ni que no va a piles, però ja estan a punt de trucar al servei d'assistència tècnica de vés a saber on!

Falla el "papà, mamà, vull això" i al cap de cinc minuts, ja ho tenen. Falla la disciplina i la manca d'educació. Falla el respecte mútuu i el saber que el respecte a un mateix és molt més de tenir sempre el que es vol, de tenir la butxaca plena de diners, d'anar a última moda. Fallen els programes de televisió que ens mostren les deixalles d'un món decadent, i que la nostra societat aplaudeix donant-los les millors audiències.

Alguna cosa falla, però no ets tu, que intentes donar el millor de tu mateixa a una colla de maniquís adolescents. Que intentes ensenyar-los que la dansa és una manera de veure el món i d'expressar-se. Que intentes donar-los un moment de fugida de les seves tristes vides de tenir-ho tot fet i anar ben empolainades.

No ets tu que falles, quan allò que fas és capaç d'entusiasmar a un altre grup de noies, que esperen amb deliri la teva arribada, per aprendre i superar-se a elles mateixes.

Comentaris

dErsu_ ha dit…
Si fa no fa, doncs, falla el de sempre.
Ferdinand ha dit…
Fallem tots, no ens enganyem. Cada 15 segons moren nens per falta d'aigua, cada 10 segons per el SIDA, o cada 30 per la fam o cada x segons, minuts a tot estirar, moren nens, nenes, dones, homes per multitud de guerres que desconeixem, i que els països del primer món els venen les armes amb les quals es maten entre ells... I saber-ho reconeixer està molt bé, es un primer pas, però ja està? ens quedem de braços plegat?
Carme Rosanas ha dit…
Potser si que en alguna cosa fallem tots, però no es pot comparar... la mínima responsabilitat d'uns i la enorme d'uns altres. Jo també crec que alguna cosa falla, però no ets tu.

Per cert, Carme, som veïnes d'escala, de l'escala G, de les Històries veïnals. Començo jo. Uff!
rosa ha dit…
si un de sol no falla,fallen les masses.
Anònim ha dit…
Sempre tenim la sensació d'anar contracorrent. La decadència és molt més sorollosa. Però és això només: soroll. L'esperança sempre es cou rere el silenci. I hi ha molta gent que callem i anem fent.
No es el amor quien muere,
somos nosotros mismos.

Luis Cernuda
mossèn ha dit…
bufffffa ... menys mal ... ja m'havieu espantat !!! ... salut
Anònim ha dit…
Aquí el que falla és la bici sobre el parquet...ALGÚ REBRÀ!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...

Posa un gos a la teva vida, que les pors paguen els riures!

Les anècdotes de les pors més sentides omplen avui les pantalles. És el dia de desfogar-se posant llum als temors més profunds que tenen un final inesperat. Una reunió de traspàs d'informació laboral que acaba sent un punt de trobada necessari. La Júlia, dins la seva aparença de ferma seguretat, serietat, independència i autoestima, de cop desconnecta lleugerament d'una llarga i afable explicació (irònicament parlant) i una ombra altera la seva mirada. Crec que estic a punt de ser testimoni auricular d'un assassinat,  xiuxiueja, les parets de paper de fumar em transmeten la impaciència de dos familiars que semblen enemics jurats. Al principi pensava que potser els havien entrat a robar, però amb els dies de viure aquí, he vist que no, que ells són els lladres de la tranquil·litat i el bon viure del veïnat, escampant als quatre vents les seves penes i matant-se a través dels ganivets afilats d'un llenguatge ben bé vulgar, per dir-ho d'alguna manera. La Gabriela entra...

La sirena i el trapezista

L'illa de gel i foc, en diuen alguns, l'illa de lava, neu i fred glaciar. Desèrtica tret de les comptades ciutats on els humans s'aventuren a habitar, tot i la perillositat amenaçadora de plaques tectòniques que periòdicament fan remoure els pilars dels seus somnis. Excursionistes i esportistes amants dels racons inhòspits cerquen en les rutes per aquells indrets de dies curts i nits eternes, o nits curtes i dies eterns, un espai on trobar la màgia vital que encendrà l'espurna de les seves vides. Recorren carreteres buides que serpentegen pels espais desèrtics i glaçats, on un circ ambulant ha trobat una llar pel seu espectacle més tendrament macabre... Els pallassos anuncien davant de dos alpinistes italians el seu millor número de l'hivern nocturn: una sirena expulsada del mar que lluny de mutar la seva cua en dues cames que li permetin caminar i enamorar aquells ulls mediterranis, aleteja fortament sota el gel, esperant inútilment trobar una escletxa en la pista ...