Passa al contingut principal

Alguna cosa falla, però no ets tu

Certament, fallen les societats que creen monstres que només es preocupen de les piles de la pinta nova que s'acaben de comprar i que no els funciona! I que no saben ni que no va a piles, però ja estan a punt de trucar al servei d'assistència tècnica de vés a saber on!

Falla el "papà, mamà, vull això" i al cap de cinc minuts, ja ho tenen. Falla la disciplina i la manca d'educació. Falla el respecte mútuu i el saber que el respecte a un mateix és molt més de tenir sempre el que es vol, de tenir la butxaca plena de diners, d'anar a última moda. Fallen els programes de televisió que ens mostren les deixalles d'un món decadent, i que la nostra societat aplaudeix donant-los les millors audiències.

Alguna cosa falla, però no ets tu, que intentes donar el millor de tu mateixa a una colla de maniquís adolescents. Que intentes ensenyar-los que la dansa és una manera de veure el món i d'expressar-se. Que intentes donar-los un moment de fugida de les seves tristes vides de tenir-ho tot fet i anar ben empolainades.

No ets tu que falles, quan allò que fas és capaç d'entusiasmar a un altre grup de noies, que esperen amb deliri la teva arribada, per aprendre i superar-se a elles mateixes.

Comentaris

dErsu_ ha dit…
Si fa no fa, doncs, falla el de sempre.
Ferdinand ha dit…
Fallem tots, no ens enganyem. Cada 15 segons moren nens per falta d'aigua, cada 10 segons per el SIDA, o cada 30 per la fam o cada x segons, minuts a tot estirar, moren nens, nenes, dones, homes per multitud de guerres que desconeixem, i que els països del primer món els venen les armes amb les quals es maten entre ells... I saber-ho reconeixer està molt bé, es un primer pas, però ja està? ens quedem de braços plegat?
Carme Rosanas ha dit…
Potser si que en alguna cosa fallem tots, però no es pot comparar... la mínima responsabilitat d'uns i la enorme d'uns altres. Jo també crec que alguna cosa falla, però no ets tu.

Per cert, Carme, som veïnes d'escala, de l'escala G, de les Històries veïnals. Començo jo. Uff!
rosa ha dit…
si un de sol no falla,fallen les masses.
Anònim ha dit…
Sempre tenim la sensació d'anar contracorrent. La decadència és molt més sorollosa. Però és això només: soroll. L'esperança sempre es cou rere el silenci. I hi ha molta gent que callem i anem fent.
No es el amor quien muere,
somos nosotros mismos.

Luis Cernuda
mossèn ha dit…
bufffffa ... menys mal ... ja m'havieu espantat !!! ... salut
Anònim ha dit…
Aquí el que falla és la bici sobre el parquet...ALGÚ REBRÀ!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu