09 de desembre 2007

El primer dia, lluny estant

Recordo aquell dia com si fos ahir mateix... Havíem passat uns dies junts, allunyats de tota realitat, gaudint dels bons àpats i visions de terres basques, els dos sols, escapant-nos de la realitat volguda que se'ns menjava a poc a poc. I havia arribat el dia decisiu, l'hora d'agafar un avió, amb el cor encongit, els ulls plorosos, una il·lusió que, ofegada per la tristesa, s'amagava en una de les bosses. L'aeroport, el sobrepès a l'equipatge, fem un cafè i apareixen els meus pares. El meu pare que em mirava tot orgullós pel viatge que començava, jo sola, uns mesos, estudiant i treballant a l'estranger, deixant enrere pis i parella, proseguint uns somnis que no havia acabat abandonant.

I et vaig deixar allà, sol. I vaig pujar a aquell avió, sola. El cor encara em pesa pel regust amarg de les separacions, volgudes però odiades.

Hores més tard aterràvem, em carregava de les bosses i buscava l'autobús. Després el tren i per últim esperava una persona que m'havia de guiar cap al que seria el meu nou "piset". Una habitació amb cuina, nevera i lavabo de liliput, una habitació que es convertiria en presó i llibertat alhora, però que aquella tarda estava vestida d'una tristesa immesurable, que m'enfonsava en l'enyorança de saber-te lluny.


10 comentaris:

XeXu ha dit...

Però vas tornar, no? Aquestes experiències sempre estan molt bé, i si estimes l'altra persona, saps que és pel bé comú, i no et posarà traves. La vida de vegades ens porta lluny, però paradoxalment, això ens pot apropar molt més.

rosa ha dit...

si va servir per alguna cosa, llavors els comiats són bons.

annatarambana ha dit...

Acomiadar-se és difícil. Però a vegades per seguir els teus somnis i fer el teu camí cal tirar endavant i dir adéu a moltes coses. Quan les recuperes al cap del temps, sovint és amb més força que mai.

Mikel ha dit...

si hi ha retrobament el comiat es menys amarg.

Jesús M. Tibau ha dit...

Quan te'n vas sempre deixes coses enrera, però això forma part del joc de crèixer, de conèixer món, de deixar món enrera, de tornar.

josepmanel ha dit...

Quan més trista i dolorosa ha segut la separació, més joios i plaent és el retrobament. Tot arriba!

Patry ha dit...

dolor dolor dolor... como duele esta entrada...pupa!!!!!!!!!!!!

Carme Rosanas ha dit...

És molt important no renunciar als propis somnis per un altre. Aquestes renúncies, acabem per no perdonar-les. El retrobament devia ser fantàstic, no?

Carme Fortià ha dit...

Vaig tornar, i tant! I Xexu , vaig tenir sort que m'animessin sense posar-me trabes, i no sabria dir-te si ens va apropar més del que ja estàvem, però tres anys després seguim com el primer dia!

els comiats bons, però tristos rosa ... els retrobaments molt millors!

tarambana , hem de saber renunciar, certament tens raó... I no oblidar-nos dels nostres somnis, tal i com diu la Carme R. , perquè les conseqüències poden ser nefastes...

I al recuperar-les, els petits retrobaments que vam tenir, varen fer que tots els comiats fossin més dolços, mikel i josepmanel

Per sort o per desgràcia, tens raó, jesús m. tibau , no podem evitar fer-nos grans i descobrir les mil meravelles que el món ens ofereix, ni que sigui amb lleuger gust agredolç.

patri , tu en estos momentos mejor piensa en positivo!

Ignacio ha dit...

si em dius adéu... després de tot, cal descobrir nous móns! mirem-ho en positiu: quina alegria cada carta rebuda o cada trucada telefònica!

comparteix amb...