Passa al contingut principal

El primer dia, lluny estant

Recordo aquell dia com si fos ahir mateix... Havíem passat uns dies junts, allunyats de tota realitat, gaudint dels bons àpats i visions de terres basques, els dos sols, escapant-nos de la realitat volguda que se'ns menjava a poc a poc. I havia arribat el dia decisiu, l'hora d'agafar un avió, amb el cor encongit, els ulls plorosos, una il·lusió que, ofegada per la tristesa, s'amagava en una de les bosses. L'aeroport, el sobrepès a l'equipatge, fem un cafè i apareixen els meus pares. El meu pare que em mirava tot orgullós pel viatge que començava, jo sola, uns mesos, estudiant i treballant a l'estranger, deixant enrere pis i parella, proseguint uns somnis que no havia acabat abandonant.

I et vaig deixar allà, sol. I vaig pujar a aquell avió, sola. El cor encara em pesa pel regust amarg de les separacions, volgudes però odiades.

Hores més tard aterràvem, em carregava de les bosses i buscava l'autobús. Després el tren i per últim esperava una persona que m'havia de guiar cap al que seria el meu nou "piset". Una habitació amb cuina, nevera i lavabo de liliput, una habitació que es convertiria en presó i llibertat alhora, però que aquella tarda estava vestida d'una tristesa immesurable, que m'enfonsava en l'enyorança de saber-te lluny.


Comentaris

Sergi ha dit…
Però vas tornar, no? Aquestes experiències sempre estan molt bé, i si estimes l'altra persona, saps que és pel bé comú, i no et posarà traves. La vida de vegades ens porta lluny, però paradoxalment, això ens pot apropar molt més.
rosa ha dit…
si va servir per alguna cosa, llavors els comiats són bons.
Anònim ha dit…
Acomiadar-se és difícil. Però a vegades per seguir els teus somnis i fer el teu camí cal tirar endavant i dir adéu a moltes coses. Quan les recuperes al cap del temps, sovint és amb més força que mai.
Mikel ha dit…
si hi ha retrobament el comiat es menys amarg.
Jesús M. Tibau ha dit…
Quan te'n vas sempre deixes coses enrera, però això forma part del joc de crèixer, de conèixer món, de deixar món enrera, de tornar.
Anònim ha dit…
Quan més trista i dolorosa ha segut la separació, més joios i plaent és el retrobament. Tot arriba!
-- ha dit…
dolor dolor dolor... como duele esta entrada...pupa!!!!!!!!!!!!
Carme Rosanas ha dit…
És molt important no renunciar als propis somnis per un altre. Aquestes renúncies, acabem per no perdonar-les. El retrobament devia ser fantàstic, no?
Carme Fortià ha dit…
Vaig tornar, i tant! I Xexu , vaig tenir sort que m'animessin sense posar-me trabes, i no sabria dir-te si ens va apropar més del que ja estàvem, però tres anys després seguim com el primer dia!

els comiats bons, però tristos rosa ... els retrobaments molt millors!

tarambana , hem de saber renunciar, certament tens raó... I no oblidar-nos dels nostres somnis, tal i com diu la Carme R. , perquè les conseqüències poden ser nefastes...

I al recuperar-les, els petits retrobaments que vam tenir, varen fer que tots els comiats fossin més dolços, mikel i josepmanel

Per sort o per desgràcia, tens raó, jesús m. tibau , no podem evitar fer-nos grans i descobrir les mil meravelles que el món ens ofereix, ni que sigui amb lleuger gust agredolç.

patri , tu en estos momentos mejor piensa en positivo!
Ignacio ha dit…
si em dius adéu... després de tot, cal descobrir nous móns! mirem-ho en positiu: quina alegria cada carta rebuda o cada trucada telefònica!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu