Passa al contingut principal

D'esperances, expectatives i desil·lusions

expectatiu -iva
1 adj. [LC] Relatiu o pertanyent a l’expectació.
2 1 f. [LC] Espera d’una cosa que hom té dret d’esperar. L’expectativa d’aquesta herència.


expectació
f. [LC] Espera d’una cosa que hom creu que està prop d’esdevenir-se. Hi havia una gran expectació per l’arribada dels astronautes a la Lluna.



Fa temps la Carme Rosanas, de Col·lecció de Moments, parlava sobre "L'esperança, el fracàs i Edison", sobre les esperances convertides en desil·lusions. Les seves paraules em van fer pensar. Sempre havia cregut que mai no es podia perdre l'esperança, i de sobte em van confrontar amb una altra idea que em va trastocar dolçament.

Aquest matí recordava les seves paraules. I la gran veritat que em van transmetre. De sobte, era com veure-ho més clar. Com si la lluna, que ja s'amagava, em dibuixés el rastre d'un dels grans secrets de la comunicació humana i del nostre comportament. M'he deixat portar per les paraules d'un llibre que no vaig poder evitar comprar ('Conversaciones con Max', de Ferran Ramon-Cortés), que sabia que em faria reflexionar sobre les converses del dia a dia, que m'emocionaria i m'ajudaria en aquest futur que tot d'una se'm planteja.

Les decepcions. Les decepcions que sorgeixen a causa de les esperances o expectatives que havíem pintat en els nostres actes, esperant un resultat, el fruit d'una flor que no arriba a veure la llum del dia. Quina estranya tendència tenim a crear-nos expectatives tots solets? A volcar les esperances sobre amics i companys?

*

Moltes vegades les esperances que tenim sobre els altres (amics, família, companys de feina) són una arma de doble fil. Si l'expectativa es compleix, somriurem. Però si no, arribarà l'amarg regust del fracàs, de la desil·lusió, del desengany, de sentir-se ferit i traïcionat, de posar en dubte l'altra persona, de...

Hem d'aprendre a no esperar que les persones que ens envolten facin el que nosaltres creiem que és correcte. L'expectativa la genero jo sola, sota els meus paràmetres, des del punt de vista del que crec que està bé o malament, des de la meva esperança de. Però som diferents, tant diferents!, els meus valors, els meus criteris, la meva manera de fer, potser no té res a veure amb la teva. I si espero que ballis seguint els meus passos, seguint el ritme de la meva cançò... Potser no en sabràs, t'entrebancaràs i cauràs, potser ni tant sols saps ballar.

I em sentiré tant decepcionada quan et vegi al terra. I tu ni tant sols en tindràs la culpa, senzillament no eres capaç de seguir el ritme de la meva cançó. I arribarà la desil·lusió, el desengany, el sentiment del fracàs. I tot per què?

*

Ja ho diuen ja que cada dia s'apren alguna cosa nova. Oi? Doncs jo, aquesta nit, me n'aniré a dormir amb una lliçò per aprendre: viure sense expectatives sobre els altres. Que com bé diu la Carme Rosanas a la 'Carta oberta a Caterina': "Aleshores, sense esperança… tot allò que nosaltres fem prepara el futur que volem i tot allò que rebem de l’altre és com un regal totalment inesperat."

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
Carme, quina il·lusió veure tant ben interpretades les paraules que vaig escriure! Per què, a vegades, anar contra l'esperança i les expectatives queda molt malament. Però acceptar la gent tal com són, els amics, els companys de feina, la família i anar sembrant perquè la reació sigui com creiem que ha de ser... a mi m'ha donat resultats excel·lents... Encara que sigui després de 2000 bombetes que no funcionen, al final trobes la que funciona! I qui diu bombetes, diu formes de diàleg, formes de relació, maneres de fer i de conviure. Un petó ben gros, preciosa!
Caterina Cortès ha dit…
És ben cert que les esperances i esperar massa dels demés i de les coses, de la vida en general, ens pot portar més mals de caps dels que podriem imaginar. Està bé tenir il·lusions i objectius, però sempre tocant de peus a terra i mirant de viure el dia a dia amb ganes, amb moltes ganes, encara que de vegades sigui difícil ;)
rosa ha dit…
si costa aceptar la gent tal com és..però és una eina que hem d'anar fent i treballant per aconseguir gaudir d'ells.
Tenir il.lusions t'obe al món.
Anònim ha dit…
uis! m'assembla que jo sóc dels que sempre s'entrebanquen, dels que són incapaços de ballar...

tant de bo em trobi molta gent que pensi com tu, que m'estimi tal com sóc sense esperar gaire més que el mateix per part meva! -i n'hi ha ;D- per un cop el somni és realitat
Ferdinand ha dit…
Sempre ho he sabut jo, que tal com dius s'ha de "viure sense expectatives sobre els altres". Ets més feliç, alemnys jo sí!

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu