Passa al contingut principal

De mems i escriptoris

Resulta curiós veure les imatges que companys de moments, històries, relats, imatges i altres cabòries veuen quan comencen a navegar per aquests paratges.

Imatges insòlites, de viatges, de persones properes, imatges que res tenen a veure amb la seva vida real, que fan somiar, o senzillament un fons com qualsevol altre.

I ara em toca a mi mostrar-vos el meu petit món. L'Àlex, de Your latest trick, m'ha fet arribar un nou meme, el de l'escriptori. Quina és la imatge que decideixo veure cada dia, quan sec davant d'una pantalla per trobar-me amb obligacions i plaers?

De fet, utilitzo diferents ordinadors al llarg del dia (el de la feina, a casa, el portàtil, el de l'acadèmia els divendres...), i ara mateix l'escriptori més personalitzat és el de la feina. Potser serà perquè és on més necessito les estones mortes per perdre'm en la profunditat d'una imatge? O potser serà perquè solen ser unes vuit hores al seu davant plantada com un estaquirot?

Doncs aquí la teniu:

Mans

Són les manetes d'una princesa que comença a descobrir món, en una platja, en un dia entre l'hivern i la primavera vestit de mones de xocolata! Un mal dia, una mala conversa, un correu electrònic que em vulgui fer caure en desgràcies, i només em fa falta mirar les seves mans i recuperar el somriure al recordar-la amb la boca ben plena de xocolata!

No puc evitar tenir curiositat per saber quines són les imatges que donen vida a l'escriptori de:

La Rosa, la Veïna del pis de sota.
Robelfu, d'Armonia.
I en Josep Manel, de Filant prim.

Si els heu fet ja o no en teniu ganes, perdoneu-me! A vegades no puc llegir-vos tant com m'agradaria!

Comentaris

Montserrat ha dit…
Mans plenes de simbolisme. Els colors del jersei, vius com la seva vida que tot just comença. La sorra, que amaga mil i un secrets meravellosos, com la seva vida.
mans petites, plenes de vida.
08181 ha dit…
es una bona manera de tenir un "comodin" per els moments xungos del dia a dia.

mirare de fer-la meva ;)
Barbollaire ha dit…
Carme si tens un moment t'he deixat una cosa a casa.

Espero no et molesti.

Petonet dolç ;¬)*
mossèn ha dit…
òndia ... l'escriptori ... hauré de canviar el blau cutre per alguna foto ... cutre, evidentment !!! ... salut
rosa ha dit…
quines manetes més boniques. demà el penjo que avui ja he fet la feina.
Albert_stk ha dit…
Una imatge que relaxa i divertida al mateix temps.
Ignacio ha dit…
i qui no somriu davant d'una imatge com aquesta?

t'han de fer feliç...
robelfu ha dit…
val carme aquesta tarde o nit el penjo.
mans inocents, precios.
very good blog
im happy to visit your blog
ihope visite my blog
Laia ha dit…
Quines manetes! I m'encanten els colors!
Anònim ha dit…
La veritat és que la imatge que faig servir a l’escriptori de l’ordinador és... Mira per on, he decidit personalitzar-la. Em pose en feina, va.
LoveSick ha dit…
Les meues mans són petites, encara que no massa innocents. De totes maneres m'agradaria que tornaren a tindre eixa innocència, com la imatge del meu fons d'escriptori
si et deixes atrapar pels memes estàs LLESTA, es com una plaga.I encara no s'ha trobat la vacuna.
iruNa ha dit…
ai senyor quina monada... m'encanta aquesta imatge!!!
iruNa ha dit…
Hi ha una coseta per tu al meu blog... una petita sorpresa!!!
Unknown ha dit…
Una foto preciosa. M'has fet venir ganes de personalitzar més l'escriptori.

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

Les joguines de l'avi

Ahir a la nit el petit de la casa em va sorprendre amb una de les seves infinites preguntes... - Mama, amb què jugava el teu pare? El meu pare, el seu avi Carles, aquell que no va arribar mai a conèixer i que només pot imaginar-se'l a través dels meus records o de les fotografies que algunes vegades arriben a les nostres mans. Aquell avi de qui se'n parla poc, deixant el passat al passat, com si els temps viscuts ens fessin nosa o no tinguéssim mai temps de recordar-los. I de sobte una pregunta innocent que torna a fer un pare present, i busco imaginar-lo, intento buscar en les històries que mai ens va relatar quines eren les seves joguines preferides, amb què s'entretenia quan el temps de la postguerra li deixava ser un nen. Però no ho sé. La meva germana em diu que mai ens va explicar aquestes coses, i jo li responc que mai les vam preguntar. La sensació de no conèixer el passat de la meva família em dol, una sensació vella, coneguda, que retorna xiuxiuejant-me qu