La màgia dels blocs

O la màgia de la paraula escrita.

Des de sempre m'han apassionat les divagacions sobre la comunicació. Podríem fer tants estudis sobre la comunicació a la vida real: amb la família, la vida laboral, entre els amics, els monòlegs interiors que més d'un tenim amb nosaltres mateixos, amb els fills, amb els mestres d'escola, amb els caps, amb el conductor d'autobús, amb aquella noia asseguda al metro que mirem, amb aquell bon jan a qui mai saludem, amb el flequer, amb la dependenta del supermercat, amb... La paraula dita o no dita, el que els nostres cossos i la nostra mirada diuen sense el nostre permís, el que expressem amb el silenci i tot un llarg d'etcèteres que no acabaria en un sol escrit.

Fa poc vaig llegir unes paraules que em van semblar òbvies (encara que a vegades no ho siguin tant), però que, com sempre, em varen fer reflexionar. Quan parlem amb algú, no només expressem el contingut semàntic "objectiu" dels quatre mots units en forma de frase, sinó que expressem el que sentim, és quasi inevitable. I el nostre missatge arriba a l'altra persona d'una manera que potser no havíem ni arribat a contemplar, hi ha tants factors que ens poden influenciar!

I què passa amb la paraula escrita? Amb aquella que no va acompanyada de tons de veu, de melodies capricioes, de gestos traidors, de mirades que ens delaten... Què passa amb aquell missatge de mòbil aparentment inofensiu? Què passa amb aquella carta que ha estat llegida capgirant la intenció inicial de la mà que la creava?

I per què parlo de la màgia dels blocs?

Fa temps vaig escriure un petit relat "Carrer dels oblidats, número 1", i els comentaris que algunes persones em van fer (escrits o no) eren com un petit regal que em mostraven les diferents lectures de les meves pròpies paraules. Els sentiments que havia despertat, les interpretacions donades, les mirades i les ombres projectades. I el meu primer pensament va ser: "però el que jo volia dir era que..." i tot seguit vaig callar. Perquè no volia que la màgia de la mirada d'altres desaparegués, ni es trenqués per les primeres intencions. En aquestes situacions, és tant bonic veure com les teves pròpies paraules han pres vida i ja no et pertanyen, s'han independitzat de la teva pròpia mà...

I ara fa pocs dies, vaig trobar una cita en un llibre que em va entusiasmar. Eren ben bé poques paraules, vuit mots carregats d'un sentit que m'omplia i em feia saber que em trobava en moments similars i que el canvi en la meva pròpia vida s'estava duent a terme... potser jo mateixa ja estava preparada. I em varen meravellar les diferents lectures donades, els diferents significats trobats. El simbolisme que hi havia trobat era lleugerament diferent al que s'havia interpretat, jo em veia reflexada en el moment del canvi... En el moment en què l'alumne ja està preparat, ja ha après aquelles lliçons que tenia pendents, i en aquest precís moment, neix el mestre dins seu, canvia i alguna cosa meravellosa succeeix. Però certament, també és veritat, fins que no estem preparats per aprendre, no trobem el nostre mestre...

Novament aquesta màgia de la paraula escrita, dels blocs. Novament la màgia de compartir estones amb rostres desconeguts. Rostres que des de la llunyania estant et fan pensar, reflexionar i fan que em meravelli i que la realitat es converteixi en móns on cada passa és un dolç misteri per desvetllar o per deixar entre les ombres.