Dissabte al matí, m'acomiado a la porta del meu príncep que marxa a treballar. Torno a entrar a casa seguida d'en Hiro que no para d'exigir alçant la veu estrepitosa d'un lladruc que cumpleixi amb la promesa de la corretja i me l'endugui a córrer pel bosc.
Agafo una bossa publicitària que em van regalar fa un parell de setmanes, prenc la càmera, una ampolla d'aigua, el mòvil amb els auriculars per si em vull deixar endur per altres melodies menys naturals i començo el camí.
M'entretinc a cada passa, escoltant el bosc, els seus habitants i els seus intrusos (entre els quals m'hi compto), intento que la meva mirada pugui captar els més petits detalls, aquells que volen ser immortalitzats...
I allà la trobo, amagada entre les bardisses i les fulles seques, petitona i roja, d'una intensitat espectacular.
La miro, La immortalitzo.
I segueixo el camí, buscant noves sorpreses.
Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a...
Comentaris