Passa al contingut principal

No t'oblido

Present en els meus pensaments, en els entorns virtuals dels qui encara et busquen sense veure més senyals de vida que el record del que un dia fores.
Però segueixes latent, amb un cor bategant que em nego a deixar oblidat.
Falta de temps potser?
Projectes nous?
Falta d'inspiració?
O tot una miqueta potser?
M'inclino per la darrera opció. Però no t'oblido, no deixo enrere totes les experiències que he tingut al teu costat, tot allò que m'has fet gaudir, desitjar, estimar, odiar i plorar; les receptes terapèutiques de l'escriptura, les amistats virtuals forjades i a vegades - sense voler - mig oblidades pel trànsit de la quotidianitat.

Dos nous projectes formen part del meu dia a dia, alguns que em demanen certa dedicació i que van més enllà de la feina, la família, els amics i els estudis a distància. Una nova pàgina, projecte d'altri que he agafat com a propi, el Bocaorella; un curs de fotografia que faig amb la il·lusió d'una nena petita amb el seu regal més desitjat i el bloc acabat d'estrenar, Fotografia Creativa II.

Però no t'oblido, i no et vull oblidar, i deixar de banda. Vas arribar en moments difícils i m'has acompanyat en moments de tots colors. Et quedes amb mi, amb més o menys freqüència, i no només en el record dels vells temps, sinó en el present i en la imatge dels que vindran.

La Fageda (06) - Primes rajos de sol

Comentaris

Carles Valls ha dit…
Sóc Carles de Printcolor, www.printcolorweb.com, impremta de llibres, i volem fer-te un obsequi com autor del blog. Per això, et regalem la impressió d’un llibre gratis que podria ser del teu blog si vols, despeses d’enviament incloses. T’interessaria? Si tens algun dubte em pots escriure a: info@printcolor.es

Entrades populars d'aquest blog

Carta a un fill

Ja m'ho deia la mare, ja. Sempre amb aquelles dites i paraules que semblaven sentències amicals d'una saviesa inmesurable. I sempre anant-hi a contracorrent, sense voler creure en la seva mirada sincera i preocupada. Suposo que ella havia d'entendre que era necessari que fos jo qui m'equivoqués, qui iniciés el meu propi camí d'aprenentatges, qui caigués a terra per trobar les forces d'aixecar-se. Però hi ha coses que em va dir i que mai podré oblidar. Coses que m'han marcat per tot la vida, coses que he oblidat a moments, i la caiguda ha estat des d'un precipici i recuperar la confiança en poder tornar volar ha estat molt difícil. Tot per aquest pensar que l'home no és un llop, sinó una persona amb qui s'hi pot confiar. Però aquesta confiança no la mereix tothom, quan ho vaig veure, ja va ser massa tard. I les seves paraules ressonen dins meu: "Si vols que el teu secret sigui guardat, guarda'l tu mateix." (L. A. Séneca) I no sé si a

Trescant un dia sense fi

Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda haur

L'ancià

Durant dos mesos seguí la mateixa ruta. L'hàbit l'alliberava de les pors interiors que cada albada la perseguien com monstres afamats, preparats per devorar-la a ella i a totes les seves il·lusions i esperances de futur.  A les sis i dinous minuts entrava en un tren a mig omplir, a la segona porta del primer vagó. Seia en aquelles butaques grises de plàstic dur, a contramarxa, al costat de la finestra i a prop d'un grup de dones que parlaven massa alegrament per no haver-se fet ni de dia. Treia de la seva bossa els cascs manllevats de la seva ex-parella i començava a escoltar la llista de reproducció de Dark City. Tancava els ulls i l'eco exasperant de les veus de les quatre dones es difuminava amb un tecno lúgubre que donava continuïtat als malsons de la nit. Trenta-vuit minuts després el tren començava a buidar-se i tots els humans semblaven estar a punt de batre's en duel per veure qui seria el primer en baixar del vell i brut vagó. Ella esperava dos minuts i cat