Es feia tard i va assumir que aquella esgarrinxada nit no veuria adormir-se el seu fill. Tot havia sortit del revés i si hagués pogut demanar un desig a la làmpada màgica de la seva infantesa, aquest seria tornar a començar el dia. Inusitadament, quelcom passà en aquell tren de rodalies i com les abelles, ella trescaria en un dia sense fi. Així es despertà de nou, agafant les eines de llauner, però es deixaria la clau Allen número set que necessitava per solucionar la fuita del senyor Martí. Sortiria de la cuina espantada i a corre-cuita, desitjant que ningú fos testimoni del desgavell. Xocaria amb l'arpa del menjador i la sang li degotejaria tota rosada tacant la delicada i exclusiva catifa. Es voldria fondre però no podria i tocaria suportar estoicament la cridòria indecent (i merescuda) del senyor Martí. Aquell fou la seva primera part del dia, que si bé havia començat amb la mirada plena d'amor del seu primer fill, havia acabat com el rosari de l'aurora. A la tarda hauria de tornar a deixar la furgoneta al mecànic i esperar que la Maria deixés de garlar tant animosament amb ell per donar-li les claus i còrrer cap a l'estació. Al tren per fi tindria 10 minuts de descans, abans de començar les classes nocturnes, travessant camps d'ordi que semblaven conduir-la a una pau que encara no hauria assaborit. Però el cicle de tardes patí la mateixa sort del matí, i les seves desventures seguirien perdudes per l'edifici estudiantil. Tot es repetiria constantment com l'eixam d'abelles que va i torna al rusc, perquè dissortadament el seu desig en aquella nit en un tren de rodalies es compliria, però el preu a pagar seria un infern de repeticions on mai arribaria a veure l'esguard del seu fill abans d'anar a dormir.
Comentaris